La caixa pot esperar

Un bon turista hauria de matar per poder tenir un trosset de taula al bar Haití, o si més no un centímetre de barra. El turisme de veritat hauria d’anar pel món amb ganes de descoberta, afany de paisatges nous, interès pels monuments desconeguts, curiositat per les cultures dels llocs que es visita, obsessió per la seva gastronomia, neguit per aprendre costums i tradicions; en poques paraules: el foraster ha de ficar el nas en una quotidianitat diferent a la seva per tornar a casa més ric, més savi. D’això es tracta el viatjar, fer una immersió en el llibre obert que és la terra estrangera que es visita.

En aquest afany de descoberta, el bar Haití de Barcelona, a escassos vint metres de la plaça de Sant Jaume, és el lloc ideal per fer una capbussada en el costumari català del segle XXI i fer bona la frase que allà on vagis fes el que hi vegis fer i, de passada, aprèn també. L’Haití és un local pensat per a la gent del país, un bar que treballa i es guanya la vida amb el client local que, per la seva ubicació, acostuma a ser personal al servei de l’administració, la de l’Ajuntament i la Generalitat.

En Josep Servitje, que segueix la petja dels seus pares, ha mantingut l’essència de l’establiment, tal com sempre ha estat, fugint d’artificialitats ni esquers coloristes per als forasters. Resumint molt es pot dir que la gent de l’Haití viu de l’entrepà de pa amb tomàquet i pernil i el carajillo de conyac. Qui vulgui ous benedict que vagi a un altre lloc (o que es quedi a casa seva).

I com que aquest local té aquesta dinàmica de funcionament, el que menys importa als seus responsables és que durant l’estiu Barcelona s’ompli encara més de turistes que els haurien de donar un plus a la caixa registradora, ja que per la seva situació privilegiada, a tocar del rovell de l’ou de la ciutat i del país, és un lloc de pas, de molt de pas. A l’Haití, com el seu evocador nom indica, quan és temps de vacances s’abaixa la persiana i es descansa.

La gent de l’Haití actua de la manera que hauria de fer la resta de la ciutat en relació al fenomen del turisme. No s’hi posen de cul, serveixen el cafè als estrangers que hi entren, però no els posen catifa vermella, no han perdut la xaveta pel diner fàcil que representa el turisme de masses, no s’han posat al servei d’aquest ésser depredador de realitats, monstre uniformador de diversitats, negoci sense escrúpols que sempre en vol més a costa de fer que la ciutat deixi de ser menys, cada cop menys, el que havia estat.

Ja no fan el mateix que l’Haití els propietaris del bar Brusi, local ja desaparegut i que era a escassos metres, al carrer de la Llibreteria. I ja no ho fa, perquè el Brusi va tancar l’abril de l’any passat i el local es va traspassar a una societat que recentment hi ha obert l’Elisa, una alegre gelateria italiana, una més en aquesta Barcellona saturada ja de tant establiment de restauració arribat de l’altra riba del Mediterrani.

És tan italiana l’Elisa que ofereix un típic tovallonet blanc, rectangular, amb el bonic logo de la casa sobre el dibuix d’un cafè, un gelat i un pastís i les adreces dels establiments de què ja disposa tant a Barcelona com a la Roma natal. Doncs ja ho tenim: els catalans de vacances i els italians d’expansió. Com la pasta, la pizza, el lambrusco, el panettone i ara el tutti frutti del turisme de masses.