‘Verano porteño’

No hi ha dubte que Les quatre estacions musicals més conegudes actualment són les de Vivaldi. És així perquè, a l’última dècada dels seixanta, va començar-ne un revival que va propagar-les fins a l’extenuació: recordo que, en una entrevista que vaig fer-li fa molts anys dins del marc del Festival de Torroella, el violinista Félix Ayo em va dir que va deixar I Musici perquè va pensar que es tornaria boig si les continuava interpretant. El cas és que, mentre l’obra de Vivaldi retornava amb força, el gran compositor i bandoneonista argentí Astor Piazzolla va anar creant les Cuatro estaciones porteñas, que descriuen l’atmosfera de Buenos Aires en cadascuna de les respectives estacions de l’any. Una obra pròpia del sincretisme de Piazzolla. Hi ha ressonàncies barroques (del mateix Vivaldi) mentre hi palpiten harmonies jazzístiques i recursos sonors de les avantguardes sense que s’hi dilueixi la rítmica del tango, que aquest músic va revolucionar. Piazzolla va començar les seves estacions amb Verano porteño en respondre a l’encàrrec de compondre una música per a l’obra teatral Melenita de oro, d’Alberto Rodríguez Muñoz. En aquesta peça (d’uns set minuts de durada i, com la resta, escrita per a violí, piano, guitarra elèctrica, contrabaix i bandoneó) s’hi vol fer present la calor humida d’un dia d’estiu a Buenos Aires: les melodies, amb un ritme lent, fan sentir el sopor d’una ciutat deserta. Fins que alguna cosa sembla despertar-se, però encara amb languidesa, quan arriba el capvespre i la gent comença a transitar. Al final, tot s’accelera com si amb la nit tot es revifés amb una mica d’aire. Per escoltar-la aquests dies de xafogor esperant que refresqui.