Un mes sense croissants

Agost és estiu. És el centre de la diana. La resta són bones voluntats, il·lusions òptiques i també calòriques, aproximacions que es queden curtes o passen de llarg. Anar fora d’hores és com fer l’aperitiu que només fa venir gana o menjar unes postres que embafen, però quan la cosa va de fer vacances, el plat principal, el que agrada degustar, aquell pel qual un comensal s’asseu amb delit a la taula i se n’alça satisfet, és agost.

Capgirar-ho tot durant un llarg mes a l’any és una bona cosa. La definició de vacances que es troba al diccionari especifica que aquest període que suposa un dret irrenunciable de tot treballador per compte d’altri a un quant temps de descans anual retribuït, s’ha d’estendre durant trenta dies, principalment a l’estiu, per tant, a l’agost.

Vacances és posar-se cap per avall. Tampoc cal prendre-s’ho al peu de la lletra i córrer a precipitar-se des d’un dels avionets que llancen paracaigudistes damunt el golf de Roses, ni passar-se el dia penjat al Dragon Khan. Simplement fer-les, gaudir-les, deixar de treballar durant un mes ja és un canvi prou significatiu en el tedi de la quotidianitat que dona sentit a aquesta idea del capgirament vacacional.

I com que tot canvia i es transforma, la mutació acaba atrapant també aquells per a qui l’agost és un mes més, o un mes menys –segons quina sigui la manera personal d’entendre la vida– perquè els que es queden a casa i segueixen treballant ho fan en un paisatge transfigurat, aquietat, de persianes abaixades i cartellets somrients que anuncien el llarg descans del personal, de carrers que palpiten a un altre ritme. El treballador d’agost en una ciutat com Barcelona té la sensació de fer una immersió en un món de provisionalitat, normes canviades, exigències laxes, viu en una bombolla, com una membrana protectora, amb data de caducitat.

Tot tornarà a fer explosió l’1 de setembre, però, de moment, a Barcelona les persianes estan abaixades i el personal, de vacances. És així que al carrer Girona, cor de l’Eixample, l’obrador de la fleca Sarret –tal vegada el millor establiment d’aquest tipus que es pot trobar a Barcelona– ha parat màquines, ha recollit la farina, ha aturat forns i, amb l’anunci corresponent a l’aparador, s’ha acomiadat de la clientela fins al 31 d’agost, quan els pans de tot tipus, les ensaïmades i els croissants tornaran a la cita diària.

A la Sarret hi ha una raó de pes, afegida, per dedicar l’agost al període vacacional. La calor. Ho diu la propietària, la Irene, que explica que en altres temps havien treballat els matins d’agost, matins i només matins, perquè a la tarda la ciutat era un desert, però que obrir per només mitja jornada no paga la pena i, a més, la canícula converteix l’establiment en un infern, literal.

L’agost no seria agost a Barcelona sense la persiana d’aquest forn abaixada i la de la veïna llibreria Canut també. Els que no hagin fet la compra corresponent d’un llibre per llegir sota una ombra durant les vacances ja han fet tard, la Canut també fa vacances. Pel que fa a aquells que enyorin el gènere de la Sarret, tenen dues opcions: estar-se’n durant un mes o emprendre l’aventura apassionant de convertir-se en un explorador dins de la pròpia ciutat a la recerca del croissant desconegut.