El món s’acaba

El món s’acaba i en som responsables l’espècie humana. Segons l’ONG Global Footprint Network, per aquestes dates ja hem consumit tots els recursos que genera la Terra en un any. Una fita que cada vegada arriba abans i que aboca el futur del planeta al desastre més absolut. I aquesta afirmació, que per alguns pot semblar exagerada i catastròfica, està basada en dades i en estudis en profunditat. Consumint molt més del disponible i si no es reverteix la dinàmica cap a polítiques reals de decreixement, arribarà un moment que la Terra no donarà per a més.

Les xifres que exposa aquesta entitat varien segons els països i també va en funció de la disponibilitat de recursos de cadascun. L’Estat espanyol, per exemple, va esgotar el seu saldo natural a finals de maig. Els Estats Units, al març. Qatar, al febrer. I la data s’avança cada cop més, malgrat cimeres mediambientals internacionals que es venen a bombo i plateret però que serveixen de ben poc per redreçar el camí vers la preservació del medi ambient. Les emissions de CO2 dels combustibles fòssils són un dels principals problemes. I no cal anar gaire lluny. A casa nostra l’impuls del transport sostenible avança, però no amb la celeritat necessària. I les vendes de cotxes elèctrics, en la mateixa línia. Però, malgrat que el Capità Enciam deia que “els petits canvis són poderosos”, el cert és que arribats a aquest punt de detriment del planeta el que calen són mesures internacionals d’una gran transcendència, que a hores d’ara no s’esperen. Fer moure posicions al transatlàntic econòmic més poderós del planeta no és fàcil. Però sorprèn el relaxament social respecte a això, la poca mobilització que genera un tema tan transcendental. La comoditat que la saturació del planeta no ens enganxarà vius i que, més aviat, és una invenció de les pel·lícules de ciència-ficció, genera un escarxofament mundial. Egoisme pur vers les futures generacions. I ja ens està bé pensar que, al final, són quatre apocalíptics els que asseguren que el món s’acaba.