Al racó de pensar

Illa, el del PSC del 155, serà president de la Generalitat amb el suport actiu d’ERC si els republicans mantenen cohesionats els 20 diputats. No és una perspectiva gaire seductora per molt que es basi en un acord ambiciós. ERC és un partit independentista –hiperventilats, calma!– que ha tancat un pacte que pot (i remarco el condicional) anar més enllà de l’autonomisme conegut des del 1978. I el PSOE és un partit autonomista a molts dirigents del qual un simple federalisme ja els causa urticària. És a dir, l’acord ERC-PSC els desborda per complet. Com que a la Moncloa hi viu Pedro Sánchez i el Palau de la Generalitat l’habitarà Salvador Illa, fan de bon pronosticar les dilacions, el trilerisme i la desnaturalització dels acords. Perquè van més enllà del que l’ànima espanyola del PSOE pot admetre. I serà en aquest moment quan si ERC no fa caure governs estarà actuant amb irresponsabilitat.

ERC ha ofert un reguitzell d’incoherències en els últims anys, i ho ha pagat en termes electorals i de reputació. Però si no es va extingir en l’etapa Hortalà –home d’independentisme dubtós però d’esquerres segur que no n’era– i va renéixer després del duet Colom-Rahola, tornarà a agafar impuls. És la prioritat que té ara. Però les altres formacions independentistes no s’escapen de les contradiccions. Si només ERC l’hagués espifiat mentre Junts i la CUP haguessin lluït, al Parlament hi continuaria havent majoria independentista. En lloc d’adjectius culpables i missatges apocalíptics cap a ERC, cal autocrítica i estratègia compartida. Junts, ERC i la CUP han de recordar d’on venim. Venim d’una època en què els votants independentistes érem el 15% –i gràcies–, que vam créixer fins al 52% pels menyspreus reiterats dels governs espanyols i del cap d’estat, per la repressió i altres raons ben conegudes. Part dels nous independentistes ho seran per sempre més, però hi ha un segment que, desencantat, se n’ha tornat allà d’on venia. Per això ara no hi ha majoria alternativa sense el PSC. Per això ERC, Junts i la CUP no en tornaran a formar mentre els recels, el partidisme, la traveta i el ganivet anul·lin la intel·ligència. Evitar-ho és a les seves mans però, de moment, els toca fer-ho des de l’oposició.