‘Un estiuejant mira el mar’

L’estiuejant, llibre de Josep Maria Fonalleras que ahir vaig començar a fer present com a inspirador d’Ombres, s’enceta amb Un estiuejant mira el mar, primer vers del poema que continua així: “des de la terrassa de casa”. En aquell moment, l’estiuejant acaba de veure passar un nedador que, com cada dia al capvespre, es disposa a fer el trajecte de la badia des de la platja dels pescadors: “neda crol, amb un ritme lent, però continu, persistent”. Quan el nedador surt de l’aigua a la platja gran, abans de tornar a la dels pescadors, uns nois hi arriben duent “neveres portàtils i torxes, per fer llum quan la platja sembli un paisatge lunar”. Mentre ells arriben, a la vora de les barques, “el pare d’una família recull els estris: para-sol, galledes, pales per jugar la mainada”. Els nens estan cansats i la mare es mulla els peus amb la roba posada.

L’estiuejant que mira el mar s’adona que s’ha fet de nit. A la platja gran, els nois, que havien tret les cerveses de les neveres, riuen i canten. Des de la seva terrassa, l’estiuejant sent paraules de lluny, melodies, tambors. La veu poètica imagina l’endemà: “La màquina de netejar/xuclarà d’hora les deixalles: bosses escampades, ampolles,//plàstics, burilles i també//penjolls, braçalets, arracades.” I la descripció es fon malenconiosament amb la metàfora: “Tot s’ho empassarà: amors, besos,// tambors, balls, neveres i torxes.//És el que ja no tornarà//després d’una nit a la platja,//com s’esvairà el que tots dos//hem perdut, sense saber com, en una sorra com aquesta.” L’estiuejant, ho esbossa en el primer poema, s’inscriu en la tradició literària escrita des de la pèrdua amorosa.