‘Un estiuejant mira el mar’

L’esti­ue­jant, lli­bre de Josep Maria Fona­lle­ras que ahir vaig començar a fer pre­sent com a ins­pi­ra­dor d’Ombres, s’enceta amb Un esti­ue­jant mira el mar, pri­mer vers del poema que con­ti­nua així: “des de la ter­rassa de casa”. En aquell moment, l’esti­ue­jant acaba de veure pas­sar un neda­dor que, com cada dia al cap­ves­pre, es dis­posa a fer el tra­jecte de la badia des de la platja dels pes­ca­dors: “neda crol, amb un ritme lent, però con­tinu, per­sis­tent”. Quan el neda­dor surt de l’aigua a la platja gran, abans de tor­nar a la dels pes­ca­dors, uns nois hi arri­ben duent “neve­res portàtils i tor­xes, per fer llum quan la platja sem­bli un pai­satge lunar”. Men­tre ells arri­ben, a la vora de les bar­ques, “el pare d’una família recull els estris: para-sol, galle­des, pales per jugar la mai­nada”. Els nens estan can­sats i la mare es mulla els peus amb la roba posada.

L’esti­ue­jant que mira el mar s’adona que s’ha fet de nit. A la platja gran, els nois, que havien tret les cer­ve­ses de les neve­res, riuen i can­ten. Des de la seva ter­rassa, l’esti­ue­jant sent parau­les de lluny, melo­dies, tam­bors. La veu poètica ima­gina l’endemà: “La màquina de nete­jar/xuclarà d’hora les dei­xa­lles: bos­ses escam­pa­des, ampo­lles,//plàstics, buri­lles i també//pen­jolls, braçalets, arra­ca­des.” I la des­cripció es fon malen­co­ni­o­sa­ment amb la metàfora: “Tot s’ho empas­sarà: amors, besos,// tam­bors, balls, neve­res i tor­xes.//És el que ja no tor­narà//després d’una nit a la platja,//com s’esvairà el que tots dos//hem per­dut, sense saber com, en una sorra com aquesta.” L’esti­ue­jant, ho esbossa en el pri­mer poema, s’ins­criu en la tra­dició literària escrita des de la pèrdua amo­rosa.