Estupor per l’Argentina

El president electe de l’Argentina, Javier Milei, escandalitza tothom amb les frases més gruixudes, rudes i insultants. Fins i tot grolleres. La seva vicepresidenta pretén revisar la memòria dels desapareguts durant l’última dictadura (1976-1983) quan per a tot el món havia estat un exemple en denunciar el terrorisme d’Estat amb més de 30.000 desapareguts, on s’han d’incloure els “vols de la mort” consistents a llançar perseguits polítics al mar des d’un avió o el robatori d’un mig miler de nens. Atrocitats i violacions de tota mena, alhora els seus exabruptes contra els catalans estan en consonància amb l’extrema dreta espanyola que més ens odia i incita a l’odi vers nosaltres.

Aquest conjunt desmesurat de despropòsits és continu. N’hi podríem afegir un que ho resumeix tot: la secretària de la comissió de Ciència, Tecnologia i Innovació Productiva de la Cambra dels Diputats afirma que la Terra és plana o que l’home mai ha arribat a la Lluna. Surrealisme pur.

Ara bé, L’Argentina és un país complex, alhora fascinant, amb dècades de greu crisi econòmica, on destaca un fet que cal tenir present: els catalans hi tenim una relació històrica secular molt fonamental.

Dos catalans, ambdós nascuts a Mataró, Joan Larreu i Domènech Matheu, foren presidents, respectivament, del govern (1810-1811) i del Parlament (1810) de la nació austral en lluitar per aconseguir la independència d’Espanya. Una lluita a sang i foc, sobretot al nord del país, on les diverses ofensives militars espanyoles des del Perú van provocar veritables rius de sang. I més i més barbàrie. Per cert, la música de l’himne argentí la feu el català Blai Parera.

Milei és el resultat d’un somni de riquesa de milers d’emigrants que es frustrà a inicis del segle XX, sobretot després de la Primera Guerra Mundial, la persistent i secular corrupció, l’extrema desigualtat social i un desencís general. Una nostàlgia malaltissa del que no va ser.

La idea de govern de Milei és un perill a escala planetària, i no és cap exageració. És l’esquema econòmic de la dreta global. Els sectors poderosos donen suport al governant que els protegeix, l’Estat és reduït a la mínima expressió i tot és regulat pel mercat. I tot vol dir tot. De la salut als fills, de l’educació a les inversions. El mercat ho converteix tot en mercaderia que es pot comprar o vendre.

Aleshores és quan apareix aquest populisme polític que encaterina els més febles socialment, sigui amb l’esport, l’oci, els mitjans de comunicació i la promesa que tot anirà millor si no hi ha idees socials comunitàries en res. Hom els diu que tot el que és ajut social empobreix el país. El resultat final és que amb els vots dels més rics i poderosos i els dels més pobres –ambdós coincideixen en el vot–, uns per ser els més beneficiats i defensats, els altres per sentir-se durant dècades abandonats pel sistema democràtic, poden guanyar les eleccions i mantenir-se al poder.

No es tan estranya aquesta estratègia, precisament l’extrema dreta espanyola rep el percentatge més alt de vots entre els sectors més privilegiats i els més febles deixats de la mà de Déu.

L’excepció és Catalunya. Aquí és on el fet nacional defensa la riquesa dels catalans de la voracitat recaptatòria de l’Estat, denuncia la discriminatòria manca d’inversió i la lluita per la defensa de l’estat del benestar per damunt de tota mena d’argúcies i enganys. Siguin promeses mai complides, argúcies de tota mena, èxits esportius, glòries culturals o musicals o qualsevol altra fotesa, com la dita Fiesta Nacional, ergo toros, sang i crueltat. I falsedats informatives.

El Foment del Treball Nacional, moderat i tou davant l’Estat d’allò més, aquesta vegada ho ha dit ben clar: és una vergonya i un escàndol com l’Estat tracta Catalunya.

Per damunt de bogeries, d’enllà o d’ençà hi ha un punt clau. La millor defensa d’una societat més justa és la que fa front a les necessitats del país, i aquesta de cap manera és la proposta dels partits polítics espanyols, ans al contrari. Tampoc a l’Argentina de Milei.