Viure amb odi permanent

Què us passa pel cap, a aquells que mastegueu ràbia i odi a totes hores? Quina porqueria de vida teniu, quan destineu la major part de la jornada a escampar la vostra bilis? M’he preguntat molts cops què hi pot haver a dins del cap d’una persona que detesta a tothom que no inclogui dins la seva tribu, d’algú que menysprea la diferència, que execra les minories. Gent que escup verí sense descans, sovint amagada en l’anonimat perquè se saben impunes. Algú faria bé d’explicar-los que podrien provar d’estimar-se una mica i que haurien d’anar amb compte, que l’odi és autodestructiu i genera un estat d’excitació que només pot derivar en problemes físics i mentals; a veure si d’aquesta manera, si més no, rebaixen el to. Perquè això és insostenible, no es pot construir una societat sana quan hi ha tantes persones que a les butxaques duen armes que disparen aversió. Quan l’odi s’ha instaurat de manera permanent per perpetuar els estereotips discriminatoris. Dic jo que moltes d’elles, les que destil·len malícia, deuen ser persones d’aparença normal, fins i tot bondadosa, que es transformen en monstres quan treuen a passejar el seu odi i repudien a qui ni tan sols coneixen. Imagino que competeixen entre elles a veure qui fereix i qui ofèn més i millor, la clau és no deixar canya dreta. Esteu empatxats d’odi, però el seguiu engolint amb ànsia, fins i tot a risc de rebentar. Tant és que odieu de base o que us deixeu arrossegar. El més trist de tot plegat és que sembla que no teniu cura, o que no voleu tenir-la perquè us nodriu d’una destrucció que també us ha arruïnat la vostra raó i el vostre sentit comú. Sense remei a la vista, heu de saber que el vostre odi, el vostre menyspreu permanent, us fa dèbils, us mostra vulnerables, perquè tanta ràbia només s’explica en absència d’intel·ligència i de bondat. I perquè només allà on hi ha amor hi ha vida.