Lents

La xafogor d’aquests dies a Barcelona fa que caminem una mica més a poc a poc que de costum. Reconec que aquell instint d’apressar el pas –i fins i tot de fer un petit “sprint”– per tal d’aprofitar el verd del semàfor es troba molt atenuat, sobretot si el carrer fa pujada. No sé si és biològic o psicològic, o tot alhora, però hi ha un “ralentí” ciutadà general.

Aquesta adaptació al clima, però, no té res a veure amb la lentitud consubstancial que defineix algunes persones. Heu anat de viatge alguna vegada amb algun amic lent que duia el seu cotxe? Un cas és aquest, per exemple: heu dinat en un restaurant de carretera i, en reprendre el viatge, ell ha entrat en el seu vehicle i vosaltres en el vostre, heu fet els tres moviments rutinaris –la clau de contacte, posar la marxa, treure el fre– i heu començat a moure-us. Si el propòsit era d’anar junts, però, no heu tingut més remei que aturar-vos immediatament.

El lent no fa com vosaltres. S’hi asseu bé, s’alça el faldó posterior de l’americana, si en duu, o es remou en el seient comprovant com li queden els pantalons, diu “buenu”, es repenja en el respatller, torna a avançar el cos, comprova tot el que és comprovable –sembla que cada vegada que hi entra explori un cotxe desconegut– i quan sembla que ja no hi ha res que l’obligui a entretenir-se ni un segon més, sempre descobreix –no falla– un petit detall que desperta la seva atenció més absorbent: un punt que comença a oxidar-se en el marc de la finestreta, un adhesiu que està una mica desenganxat d’una punta, el cendrer que no acaba de tancar del tot bé… I es posa a arreglar-ho. Com si allò fos urgent i indispensable. Sense cap pressa. Intenta tranquil·litzar-nos: “És un moment”.

Jo admiro els lents, contra els quals, d’altra banda, és molt difícil lluitar, perquè sembla que estiguin per damunt del bé i del mal. Per això, davant d’ells, els neguitosos sempre semblen ridículs o impertinents.

Jo admiro els lents, però al mateix temps els tinc por. Hi ha coses que, en mans d’un lent, es converteixen en un suplici, com la consulta d’una guia telefònica. Si una secretària, un amic o un parent busquen un número de telèfon que també us interessa i es tracta d’un lent, el millor que podeu fer és allunyar-vos. Eviteu-vos l’angoixa de veure, quan busca Gutiérrez, com està passant el dit per les columnes de García, i amb quina minuciositat comprova que després de “Ga” vindrà “Ge”, i després “Gi”, i després “Go”, i al capdavall Gutiérrez. No consulteu, sigui dit de passada, una guia telefònica en col·laboració si no voleu exasperar-vos: cadascú té el seu ritme, i que sigui una sola persona la responsable de girar fulls massa de pressa o massa a poc a poc.

La satisfacció –que alguns exhibeixen– de fer les coses amb calma o de pressa és grotesca, perquè no hi ha cap garantia que la lentitud o la rapidesa les permetin de fer bé. Suposo, de tota manera, que els lents són més feliços, en general. És clar que anar molt a poc a poc i al capdavall esguerrar-la és especialment ridícul, però no m’estranyaria que la satisfactòria filosofia dels lents fos aquesta: al llarg de la seva vida, un home ràpid haurà comès molts més errors que un home lent…