Viatges i costums

S’ha insinuat una possible causa de l’incendi produït en l’avió islàmic que sortí de Riad, i que provocà la mort de tots els passatgers: uns fogonets individuals amb els quals uns pelegrins viatgers pretenien de fer-se el te. Sembla demostrar-ho el fet que s’han trobat extintors en posició d’ús al costat d’aquests fogons.

La temeritat d’encendre un foc en un avió cal valorar-la, des del meu punt de vista, com un reflex de l’hàbit ancestral de viatjar “equipat” amb els propis costums. No cal anar al món islàmic. Evoquem com ha viatjat tradicionalment la gent en el nostre país, en el nostre àmbit cultural, i ens adonarem de l’evolució experimentada.

Durant segles, quan s’emprenia un viatge, es duia pràcticament tot a coll, i qui diu a coll diu a l’esquena, a les mans… o al coll i a l’esquena dels servidors. S’anava a d’altres terres amb queviures de casa, amb el vi i l’aigua de casa, amb la flassada del propi llit, i ja en terra forastera es mantenia en el possible l’autonomia de les formes de vida pròpies.

Encara avui hi ha qui s’enduu una llonganissa a Londres –“pel que pugui passar”–, però això que abans era absolutament normal ara resulta anacrònic. El canvi ha estat radical.

Si els nostres avantpassats veiessin que hi ha gent, avui, que se’n va a París o a Nova York amb una simple maleta, no ho entendrien. Perquè abans, traslladar-se de Catalunya a Navarra, per exemple, significava una forta ruptura amb els costums, l’alimentació, etc., i la gent se’n defensava enduent-se la pròpia “closca”, representada pels articles i objectes d’ús quotidià. Ara podem arribar a París o a Nova York amb les mans a la butxaca –si tenim diners– i allà trobarem el mateix raspall, el mateix refresc, la mateixa mena de roba que tenim a casa.

La progressiva uniformització del món que anomenem civilitzat –a causa de les igualment progressives facilitats de comunicació– ha eliminat el caràcter de nomadisme que tenien els desplaçaments humans. Viatjar no és ja, i cada vegada menys, canviar de costums, i es redueix, cada vegada més, a canviar de lloc. I això ho veiem també a l’estiu, quan la gent fa vacances: la immensa majoria continua comprant, en els supermercats de la costa –idèntics als supermercats ciutadans–, els pots, les llaunes, les begudes i les maquinetes d’afaitar no recanviables que ha consumit durant l’hivern.

Es diu que l’home és un animal de costums, però hi ha una diferència: abans cada home, o cada grup, tenia els seus costums, mentre que avui dia s’imposen uns pocs esquemes universals de costums, i la sensació de forasteria –i per tant d’independència o personalitat– és en general inexistent. Comparada amb la civilització de la coca-cola, és potser la cultura del te la que s’esforça a resistir l’estandardització, i no és perquè sí que els anglesos i els islàmics –veneradors del te– se’ns presenten tan diferenciats entre els altres pobles. Voler fer-se el te en un reactor podria interpretar-se com un gest instintiu d’afirmació contra una estructura cada dia més tecnificada i assimiladora.