L’Onze: a treballar!

Sembla que la reclamació d’una televisió catalana va guanyant gruix i extensió. Més de seixanta entitats, i algunes de ben significatives, s’han reunit als Amics de la Ciutat en un acte col·lectiu al qual assistí el conseller de Cultura. Tot i que qualsevol anunci de progrés és positiu, el procés serà molt lent i ple d’entrebancs.

Penso que al costat de la gestió que podríem dir oficial, tots ens hem de mobilitzar per tal de donar una dimensió popular a la reclamació del més popular, precisament, dels mitjans de comunicació.

Deu fer un parell d’anys que, poc abans d’un Onze de Setembre, vaig suggerir des d’aquesta pàgina que calia seguir l’exemple d’un poble que havia posat una bandera catalana en el cim més alt del seu terme. Tinc testimonis de força pobles que van acollir la idea amb entusiasme i quan arriba l’Onze de Setembre planten banderes monumentals en indrets enlairats.

Potser ha arribat l’hora d’endegar una altra operació: suggereixo que a tots els pobles es muntin pancartes i s’organitzin taules de recollida de signatures reclamant la ràdio i la televisió catalanes. Algú m’ha parlat d’aquesta possibilitat, i no ens podem permetre el luxe de no convertir les possibilitats en realitats. Arreu del país hi ha grups actius capaços de posar en marxa la iniciativa, perquè són capaços d’entendre la importància decisiva que té per a la supervivència de la nacionalitat catalana una ràdio i una televisió en català.

Amb motiu de l’Onze de Setembre, s’han d’apuntar en aquesta reivindicació totes les entitats culturals, polítiques, socials, religioses, gremials, etc. de cada poble de Catalunya, convidant-les expressament que signin un manifest adient, i en les parades al carrer s’ha de fer veure als vilatans i ciutadans què significa la massiva castellanització radiofònica i televisiva.

No es tracta d’alçar cap bandera ideològica o de partit, sinó de fer conscient a tothom que mentre es lliuren necessàries però petites batalletes –petites pel seu abast immediat–, no pot ser que siguem tan passius en el camp popular, on som cada dia abusivament derrotats.

Si l’Estatut diu que el català és la llengua pròpia de Catalunya, la gent ha d’entendre que propi vol dir –i ho copio del diccionari– “convenient, natural, en contraposició a postís o accidental”, i siguem conseqüents: no podem posar la bandera “pròpia” al balcó sense reclamar una ràdio i una televisió “pròpies”. Com pot ser, doncs, que uns mitjans tan influents per a la presa de consciència de la societat puguin continuar utilitzant tan majoritàriament una llengua que, si no és la pròpia, deu ser la impròpia, o sigui “inadequada, disconforme, estranya al cas”?

L’Onze de Setembre ha estat declarat “festa laboral”. Molt bé, però l’Onze de Setembre no pot ser una “diada festiva”, en el sentit d’afavorir una autosatisfacció que seria paralitzadora. És un dia en el qual hem de precisar públicament el sentit de la lluita en què ens trobem i un punt de referència per a la tasca de tot l’any. Festa “laboral”? Si en tenim de feina per fer!