Raça humana
La moda de comptar passos
Detecto gent que fins fa quatre dies hauria demanat un taxi per anar del menjador al lavabo en un pis de 80 m² però ara, en canvi, viu obsedida per un comptador de passos que provoca que no pugui estar-se quieta. Necessiten, perquè realment ho necessiten com qui és diabètic i no pot deixar de prendre insulina, fer a peu i en un màxim de vint-i-quatre hores –o el marcador es posa a zero– tants passos com sigui possible. Quants més quilòmetres, millor. Si un dia en fan 20.000 –de passos, no pas de quilòmetres–, al dia següent han de buscar qualsevol excusa per sumar-ne un mínim de 20.200. Persones viciades gràcies a les aplicacions que tothom du al mòbil o als telèfons intel·ligents i que estan creant autèntics addictes a les caminades. D’entrada podem convenir que és una fal·lera ben sana, ho compro, però com tot en la vida, la línia que separa una pràctica saludable d’una de nociva pot ser molt fina. Segurament hi ha persones que mai han tornat a casa, o al lloc de feina, perquè encara ara no han pogut parar de caminar. Alguns deuen estar ja creuant la frontera entre Alemanya i Polònia. I sense pujar a un sol transport motoritzat, no en tinguin cap dubte, que el bon caminant només tira de voluntat i d’unes vambes adquirides en una secció d’ofertes. I que ningú pensi que són una tribu fàcil d’identificar perquè molts es camuflen entre la gent normal. A diferència dels runners, no sempre es disfressen per entrar en ruta. Qualsevol indumentària els està bé. Fins i tot poden sortir a comptar passos amb sabates i camisa. Gent que no es deixa oblidat el mòbil i el rellotge ni per llençar les escombraries, que tot suma i vint passes amunt o avall poden marcar la diferència. El més curiós de tot és que diuen, els que en saben, que el dia que comences a comptar passos ja no pots parar. Ni de caminar, i menys encara de comptar.
