Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Document
“La gent que parla espanyol en aquest país es pot classificar en dos grups: els qui hi han nascut i els qui hi han arribat. És fàcil de comprendre que dins aquest segon grup hi hagi gent que no coneixia l’idioma del país en arribar-hi i, per tant, hagi tingut problemes lingüístics. Hauran necessitat, lògicament, traduccions a l’espanyol.
”El primer grup, format per gent nascuda i educada aquí, no hauria de necessitar cap traducció, oi? No és del tot exacte, però. Moltes d’aquestes persones tenen uns coneixements molt pobres de l’idioma del país, i els cal que els ajudin. Però perdoneu-me que faci un incís, perquè vull dir que el fet em sembla ben estrany. No és realment singular que una gent que ha nascut aquí no hagi aconseguit encara, avui dia, dominar d’alguna manera l’idioma que hi han trobat?
”Per a qui, doncs, les traduccions? Probablement ho sospiteu: per a un bon percentatge de castellano-parlants raonablement intel·ligents…
”Considero que aquestes traduccions són un malversament d’esforç i de diners, i al meu entendre constitueixen una «oportunitat» totalment mancada de base lògica. Perquè, quina «lògica» hi ha al darrera d’això? La resposta seria que així aquestes persones no han de patir, per culpa de la seva inferioritat, una disminució dels seus drets constitucionals. No es tractaria d’una actitud d’amabilitat, sinó simplement de «joc net».
”Joc net? No ho veig pas així. Penso que allò que seria realment joc brut i discriminatori seria negar a aquesta gent l’idioma propi del país. I la pregunta fonamental és aquesta: se’ls ha negat, o se’ls està negant? Des de la casa on visc, si llancés una pedra des de la finestra seria molt probable que ferís algun professor de l’idioma que encara no han après. I en el meu barri se celebren cursos d’aquesta llengua perfectament a l’abast dels qui han nascut en altres terres o de qualsevol que els necessiti. I això és, senyores i senyors, igualtat d’oportunitats.
”Aquest país ha estat, és i continuarà essent –almenys ho espero– un país ple d’oportunitats. I mai no ha estat un país on la mandra o la indiferència hagin estat mimades o consentides.
”Què penso, doncs, que cal fer? Penso que no s’han de fer traduccions a l’espanyol per cap concepte. Amb una excepció. Caldria redactar i imprimir en espanyol una informació completa sobre la convocatòria de cursos d’ensenyament de l’idioma del país, i fer-ne una amplíssima distribució en els nuclis de parla espanyola.
”I si hi ha gent que no vol assistir-hi? Molt bé, aquest és un país lliure”.
Aquests paràgrafs pertanyen a un article publicat recentment a “The Saturday Evening Post”, Nova York, EUA, signat per Mauricio Molina, un “hispànic” immigrat procedent de l’Amèrica Central.