Contra el groc, ara

Els taxis bar­ce­lo­nins pot­ser dei­xa­ran de ser grocs. Sem­bla que la majo­ria de taxis­tes pro­po­sen que els taxis no siguin, com ara, de color negre, amb visi­bles superfícies gro­gues, sinó de color blanc i que duguin una sim­ple franja groga dia­go­nal a la porta. Els argu­ments són: la tem­pe­ra­tura inte­rior és més fresca en un vehi­cle pin­tat de blanc; pin­tar les actu­als superfícies gro­gues és car; les fàbri­ques de cot­xes no ser­vei­xen ràpida­ment vehi­cles negres, perquè se’n pro­du­ei­xen pocs.

Tot això deu ser veri­tat, encara que si ana­litzéssim a fons cada un d’aquests aspec­tes des­co­briríem segu­ra­ment que hi ha solu­ci­ons vàlides “si tenim interès a man­te­nir” la nos­tra tra­dició taxística. El punt clau és aquest: l’interès no exis­teix. Una de les grans il·lusi­ons bar­ce­lo­ni­nes és la modi­fi­cació contínua i sem­pre es tro­ben raons per a des­fer.

Els taxis de Nova York són ínte­gra­ment grocs i això fa que, quan arri­bem en aque­lla ciu­tat, hi tro­bem un ele­ment que ens és fami­liar. Als taxis­tes nord-ame­ri­cans no se’ls ha acu­dit de can­viar-ho. Algun dia, quan Bar­ce­lona ja sigui total­ment trans­for­mada i la vul­guem recor­dar, hau­rem d’anar a Nova York a veure els taxis, a París a veure els tram­vies, a Viena a veure els cafès clàssics… Resulta que mol­tes grans ciu­tats con­ser­ven allò que nosal­tres hem des­mun­tat.

I els pro­ble­mes que pot regis­trar el color negre no deuen exis­tir a Lon­dres, perquè tots els taxis ho són…

Aquí no parem de des­men­tir-nos o d’impro­vi­sar. Un dia van deci­dir pin­tar els auto­bu­sos de verd, en comp­tes del tra­di­ci­o­nal ver­mell. Per què? No van tri­gar gaire a començar un altre procés de repin­tar de ver­mell els que ja havien estat pin­tats de verd. Els auto­bu­sos lon­di­nencs no han can­viat de color. Bar­ce­lona és el cul d’en Jau­met pictòric. Sen­tiré que els taxis ja no siguin grocs, però ho accep­taré, és clar, si els taxis­tes cre­uen que és bene­ficiós.

Posats a refer, però, no ens atu­rem en aquest punt. Pro­poso d’afe­gir-hi d’altres modi­fi­ca­ci­ons, per a les quals hi ha raons evi­dents:

Pos­si­bi­li­tat de posar en cir­cu­lació taxis capaços per a cinc viat­gers, com n’hi ha a mol­tes ciu­tats.

Res­ta­bli­ment de la sepa­ració entre taxista i pas­sat­gers mit­jançant un plàstic trans­pa­rent –no gens perillós, com­pa­rat amb el vidre– com també s’ha con­ser­vat en d’altres països, que fou supri­mit aquí per un con­cepte erroni de la con­fra­ter­nit­zació. Es tracta que el taxista pugui, en el seu àmbit, obrir o tan­car la fines­treta al seu gust, posar la ràdio sense moles­tar el cli­ent que no té ganes d’escol­tar-la, que els pas­sat­gers puguin fumar o con­ver­sar lliu­re­ment, etc.

Apren­dre a dir bon dia, si us plau i mol­tes gràcies per part de taxis­tes i usu­a­ris.

Si això es fes, no em dol­dria de sacri­fi­car el groc, perquè els taxis bar­ce­lo­nins tin­drien, com se sol dir, “un altre color”.