El fet econòmic dels Jocs

Durant quinze dies els cata­lans i molta gent del món hem estat pen­dents dels Jocs Olímpics de París. Lògic i natu­ral. Es pot par­lar d’ells, esde­ve­ni­ment espor­tiu. Però a mi em cor­res­pon par­lar del pos­si­ble pes econòmic i fer una referència ine­vi­ta­ble als Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, del 1992.

Aquests van ser apro­vats pels COI el 1986, un comitè pre­si­dit per Joan Antoni Sama­rach, un polític i empre­sari fran­quista però que va fer un gran favor a Bar­ce­lona. Sense la pre­sidència de Sama­ranch, és segur que no s’hau­ria apro­vat la can­di­da­tura de Bar­ce­lona. Aquesta no tenia les par­ti­cu­la­ri­tats d’altres capi­tals que han cele­brat Jocs Olímpics. Per exem­ple, quan Sama­ranch informà al comitè que Bar­ce­lona només tenia un milió i mig d’habi­tants. El pro­blema se superà gràcies al fet que es va incloure l’àrea metro­po­li­tana, que li per­meté doblar aque­lla xifra. D’aquesta manera Bar­ce­lona acon­se­guia tenir un pes simi­lar –encara que per sota— al de les altres capi­tals que havien cele­brat uns Jocs. A més, ana­ven a una ciu­tat que no era capi­tal d’estat i que no tenia el ressò inter­na­ci­o­nal que podia tenir Madrid com a capi­tal de l’Estat espa­nyol.

Tots els Jocs Olímpics pre­sen­ten pèrdues econòmiques si es tenen en compte les inver­si­ons en ins­tal·laci­ons, el nom­bre d’esde­ve­ni­ments i el preu de les entra­des paga­des pels espec­ta­dors. Tant a París com a Bar­ce­lona, els ajun­ta­ments van fer for­tes inver­si­ons en nous habi­tat­ges i la cre­ació de bar­ris com­plets dedi­cats als espor­tis­tes i als altres par­ti­ci­pants dels Jocs. Uns equi­pa­ments que són apro­fi­tats poste­ri­or­ment. Tots els Jocs pro­vo­quen pèrdues, però en canvi donen un gran pres­tigi a la capi­tal que els orga­nitza. Només cal recor­dar les enve­ges que els Jocs de Bar­ce­lona sus­ci­ta­ren a Madrid, que no n’havia cele­brat cap.

Bar­ce­lona ha tin­gut els Jocs i els grans pre­mis de fórmula 1, que no té Madrid, però la capi­tal de l’Estat pretén acon­se­guir-los encara que sigui amb un circuït auto­mo­bilístic situat als car­rers de la ciu­tat o amb un riu Man­za­na­res que no ofe­reix pos­si­bi­li­tats per a les pro­ves aquàtiques.

No sé si es valora prou el fet econòmic dels Jocs de Bar­ce­lona del 1992. La ciu­tat era rela­ti­va­ment cone­guda a escala inter­na­ci­o­nal i de cop i volta passà a tots els mit­jans de comu­ni­cació del món i es con­vertí en una ciu­tat de pri­mera divisió. Aquest pres­tigi ha tin­gut una gran reper­cussió econòmica, si bé és difícil quan­ti­fi­car el nom­bre d’empre­ses que atra­gue­ren els Jocs.

Orga­nit­zar uns Jocs és molt com­plex i poden sor­gir pro­ble­mes. Veure el gua­nya­dor d’una meda­lla d’or dor­mint en un parc públic en lloc de l’hotel on s’hos­tat­java no és pre­ci­sa­ment un pres­tigi. I tam­poc que la senyora Hidalgo, alcal­dessa de París, pogués pre­ve­nir que venien uns aiguats impor­tants que embru­ta­rien les aigües del Sena, tan elo­gi­a­des pels orga­nit­za­dors. Una part dels neda­dors que par­ti­ci­pa­ren en les pro­ves del riu van ser trac­tats a l’hos­pi­tal.

L’orga­nit­zació a Bar­ce­lona va ser modèlica i així ho expres­sa­ren tots els par­ti­ci­pants. L’impacte econòmic d’uns Jocs és molt impor­tant, tot i que resulta difícil de cal­cu­lar. París ja tenia el pres­tigi ben gua­nyat, però no era el cas de Bar­ce­lona, que en va gua­nyar, a escala inter­na­ci­o­nal, gràcies a ells.