Quadern d’economia
La prioritat del ferrocarril
Si les carreteres i autopistes es fan impossibles, l’única manera de substituir-les és el ferrocarril, d’alta velocitat o no, però puntual i amb tota la comoditat que exigeixen els clients
El 29 d’octubre del 1848 es va inaugurar el primer “camí de ferro a la península, de Barcelona a Mataró”, el primer ferrocarril de l’Estat. Va ser un fet molt important del qual tots hauríem de tenir consciència. Les dues úniques persones que no estaven contentes eren en Betes i en Banyeta, que portaven el servei de diligències entre les dues poblacions i que havien de buscar una nova feina.
Des d’aleshores, ha passat molta aigua sota els ponts. S’han construït línies ferroviàries que uneixen les principals capitals de l’Estat. Fa pocs anys, els trens d’alta velocitat van permetre substituir els trajectes aeris no superiors a 500 o 600 quilòmetres. Els perjudicats en aquest cas han estat Iberia i altres empreses aèries que feien el mateix recorregut. Però, al mateix temps que augmentava el nombre de passatgers en els trens d’alta velocitat, el ferrocarril de distàncies curtes va començar a perdre importància. Ara es vol canviar la situació i que, a mitjà i llarg termini, el ferrocarril substitueixi el transport en automòbil. La raó és que els automòbils han col·lapsat les carreteres i autopistes. Ho saben especialment els qui han fet vacances aquest agost. Si les carreteres i autopistes es fan impossibles, l’única manera de substituir-les és el ferrocarril, d’alta velocitat o no, però puntual i amb tota la comoditat que exigeixen els clients.
Amb la resurrecció del ferrocarril com a sistema de transport baixarà l’ús de carreteres i autopistes i potser fins i tot el de transport aeri per a trajectes com el de Barcelona-Madrid o el de Barcelona-València-Alacant. La relació amb les illes no canviarà per motius obvis, ja que no crec que es faci una línia fèrria sobre el Mediterrani.
Els ferrocarrils són propietat de l’Estat i de la nostra poc estimada Renfe, que no té precisament bona fama pel que fa al seu servei. Un primer problema serà el de resoldre la quantitat de ferrocarrils a construir o l’augment de les línies actuals, així com si els nous ferrocarrils han de ser de propietat pública o privada. Des d’un punt de vista de futur que enllaça amb les idees dels partits d’esquerra, els nous ferrocarrils haurien de ser públics. Si no hi ha aquest predomini d’idees d’esquerra, el resultat seria una xarxa que cobriria l’Estat i que, segurament, oferiria un servei millor que els dels ferrocarrils públics.
La prioritat del ferrocarril es donarà no tan sols a l’Estat espanyol sinó a tot Europa i a tot el món que tingui els problemes de carreteres i autovies que tenim nosaltres. Estic parlant de substituir els automòbils privats per ferrocarrils públics o privats. No hi veig altra solució si volem evitar els embussos i llargues esperes de l’àrea metropolitana de Barcelona i d’altres ciutats de primera divisió. Les línies aèries es mantindran o augmentaran els seus trajectes llargs per sobre dels mil quilòmetres. Evidentment, els ferrocarrils no podran substituir aquestes distàncies.
Vet aquí com els ferrocarrils que es van implantar a Catalunya el 1848 tornaran a tenir un paper protagonista en el transport. Probablement no anirem a París, Milà, Roma, Lisboa, Sevilla o Brussel·les en cotxe, sinó en tren d’alta velocitat, que tindrà un horari eficient i un recorregut sense gaires estacions intermèdies.