L’Aurora a Prada

Si heu estat a Prada de Conflent segur que heu passejat per la plaça de la República. És el cor del poble, on hi ha l’església de Sant Pere, on es fa el mercat sota l’ombra dels plàtans i on la gent pren la fresca i menja a les terrasses que omplen generosament les voreres. Al costat mateix hi ha la plaça de Catalunya, bàsicament un aparcament a l’aire lliure on es pot deixar el cotxe i moure’s a peu pels carrers comercials del voltant. Entre ells, però, n’hi ha un que passa gairebé desapercebut, per a vianants i amb poc tràfec: el dels Marxants. El seu número 15 és una casa discreta de tres pisos que no desentona amb la discreció de les cases veïnes. La façana és de color torrat i té finestrons de fusta marró; l’únic toc de color alegre és el del marbre rosa del Conflent, amb les seves vetes blanques, de la gastadíssima vorera baixa que dona accés a la porta. Un rètol situat a la cantonada recorda que en aquest edifici hi va viure i morir Pompeu Fabra. El que no hi diu és que, a més de viure i morir-hi el filòleg, hi van passar moltes més coses. I que no hi va estar sol. A part de la seva família,

aquella casa la va freqüentar durant dos anys l’escriptora Aurora Bertrana.

L’exili, segons va escriure Fabra al seu diccionari, és la “pena que consisteix a fer sortir algú de la seva pàtria amb prohibició d’entrar-hi”. En aquest sentit, Prada era un exili molt particular, perquè els que s’hi van refugiar compartien la impossibilitat de tornar a casa però estaven en terra catalana, i perquè van formar una comunitat que els va fer sentir acompanyats en uns anys molt difícils. Això ho va descobrir amb gran sorpresa Aurora Bertrana, que malvivia a Ginebra des que havia hagut de deixar Catalunya durant la Guerra Civil. Tenia la nacionalitat suïssa perquè era casada amb un suís –paradoxalment, el marit es va establir a Catalunya, perfectament còmode amb la dictadura franquista, però això és una altra història– i creia que podria sortir-se’n bé a la ciutat del llac Léman. Ja hi havia viscut força anys abans de la guerra i era un lloc que estimava profundament. Però la vida allà estava sent molt dura per ella, una dona sola a la quarantena que havia d’anar tirant amb feines precàries. Comptava amb l’ajut puntual d’amics i coneguts però la soledat, la fam i el fred van marcar aquell exili gairebé tant com la voluntat insubornable de seguir lluitant per viure la seva vida de manera independent, i poder seguir escrivint.

L’Aurora no tenia cap intenció de tornar a Barcelona però enyorava molt la mare i la tieta, les úniques persones vives de la seva família després de la mort el 1941 del seu pare, Prudenci Bertrana. Volia tornar a abraçar aquelles dues dones i algú li va dir que a Andorra ho podrien fer. És per això que va decidir viatjar fins a la Catalunya del Nord per fer les gestions necessàries. Segons els seus càlculs, al cap d’un parell de mesos podria tornar a ser a Ginebra. Però no comptava amb el que va trobar quan va arribar a Prada. Ho va escriure a les seves Memòries: “Jo volia el cel de Prada, el sol de Prada, el paisatge de Prada amb el seu Canigó —d’enlloc no he albirat la màgica muntanya tan bella i majestuosa com des de Prada—, la flaire de les herbes boscanes de Prada i tot aquell bé de Déu de meravelles que hi veïnegen: Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Molig, Rià…” També la va enganxar la calidesa dels exiliats que hi vivien i la van acollir.

Entre ells va trobar l’amistat de Pau Casals i la seva companya, Frasquita Vidal. Mentre van ser veïns el mestre la va convidar a participar en activitats musicals, ja que sabia que de jove ella havia estudiat música i s’havia guanyat la vida com a violoncel·lista. I també va passar temps amb l’altre exiliat il·lustre, Pompeu Fabra. Eren moments difícil per la seva família, ja que durant aquella època van diagnosticar un càncer a una de les filles, però tot i així van convidar l’Aurora a treballar des de casa seva del carrer dels Marxants. Fabra i Bertrana compartien taula, cadascú fent la seva feina, i d’aquelles estones a ella li va quedar com a record el sentiment de sentir-se honorada, el silenci absolut –que no va gosar mai trencar amb cap consulta lingüística al que era el màxim expert sobre el català– i l’escalfor de l’estufa. A mitja tarda, acabada la jornada, arribaven altres exiliats per fer una mica de tertúlia.

Aurora Bertrana va aconseguir abraçar la mare i la tia a Andorra. Però no va deixar Prada al cap de dos mesos com preveia, sinó de dos anys. L’explicació la va donar a les Memòries: “M’havia enamorat de Prada i l’amor no és joc de poques taules, ni jo soc dona capaç de jugar amb l’amor.”