Estiu de poble

A les grans ciu­tats es viu una sen­sació com­par­tida: la xafo­gor costa més de pas­sar i les hores es fan fei­xu­gues seguint un ritme des­con­cer­tant, que no deixa temps per al relax però tam­poc segueix el batec habi­tual. És com si totes aque­lles vir­tuts que tro­bem habi­tu­al­ment a la ciu­tat es fes­sin peti­tes i ens costés gau­dir-les amb la mateixa inten­si­tat. Per això, o per cos­tum, mol­tes famílies deci­dei­xen pas­sar els dies d’estiu “al poble” Cadascú té el seu, i així, amb aquesta expressió d’anar-se’n al poble, tot­hom s’entén. És una tendència a l’alça, més encara des de la pandèmia, en què mol­tes per­so­nes van deci­dir tras­lla­dar-hi la vida. Una tònica que s’està repe­tint també fruit dels ele­vats preus de les grans ciu­tats. I què té el poble que se’ns emporta i ens cap­tiva d’aquesta manera? Men­tre la vida s’acce­lera, el temps es con­ver­teix en una moneda rara i la pro­xi­mi­tat sem­bla diluir-se en l’ano­ni­mat, els pobles (petits) emer­gei­xen com balu­ards d’una manera de viure que ens con­necta amb l’essència mateixa de la huma­ni­tat. El temps es mesura d’una altra manera a l’estiu, i la vida es des­plega amb una auten­ti­ci­tat que, sovint, es perd en l’enre­nou urbà. El des­per­tar és amb la llum del sol i el can­tar dels ocells, i l’estrès es difu­mina en un aire net. L’“hola, bon dia” de la veïna del car­rer de dalt, l’“ara feia dies que no et veia” del senyor que pren la fresca a l’ombra d’un arbre, una con­versa tran­quil·la al banc de la plaça, les por­tes ober­tes i els fines­trals de bat a bat. Les bicis menu­des bus­cant genolls pelats sense témer el trànsit, o un sopar a la fresca. L’autèntic luxe del poble és la sim­pli­ci­tat, la de mirar al cel i veure’l ple d’estre­lles, la de conèixer tot­hom pel seu nom i for­jar el dia a dia en la con­fiança de les rela­ci­ons, en aquesta xarxa de suport i segu­re­tat emo­ci­o­nal que es fa fràgil a la ciu­tat. Com tot allò autèntic, però, aquest somni idíl·lic, al poble també té la seva part més crua amb l’arri­bada de l’hivern, quan la bellesa de la calma es veu eclip­sada per les nits llar­gues, fos­ques i fre­des. I quan els car­rers buits amb opci­ons d’entre­te­ni­ment limi­ta­des pre­ci­pi­ten a una suc­cessió monòtona de dies idèntics, o a la sen­sació que el temps es dilata en un espai massa petit per con­te­nir tota la vida que una desit­ja­ria viure.