Som 10 milions
La reconsagrada conselleria
Salvador Illa ha estat proclamat president i de seguida hem conegut els consellers que l’acompanyaran, almenys a l’inici, en una legislatura sostinguda amb el PSC en minoria. Illa i el seu govern representen un gran gir pel que fa als governs anteriors, formats gràcies a majories independentistes les quals, a causa del bloqueig insistent del PSC, dels altres partits espanyolistes i del conjunt de l’entramat polític espanyol, amb presons i amenaces de violència incloses, s’han consumit en la impotència fins a canviar els somriures i la il·lusió dels primers anys per l’actual barreja de frustració, desinterès i rancúnia. S’ha de tenir molta barra per exigir als rivals, des de l’actual majoria parlamentària, que respectin la voluntat de les urnes quan s’han passat dotze anys ignorant-la i fent tot el possible per combatre-la, fins i tot utilitzant el joc brut judicial amb les conseqüències que això ha tingut sobre tanta gent. El cinisme i la hipocresia són, potser, les veritables estructures d’estat del règim del 78.
Som, doncs, en una situació nova, amb un nou govern amb personatges inèdits. O no tan inèdits, alguns. Però, dintre dels canvis i els girs de la política, almenys tenim un element fix que torna un cop i un altre, una constant inalterable, un pal major al qual agafar-nos durant la tempesta, ja sigui camí d’Ítaca o ja sigui en el viatge de tornada: la conselleria d’Agricultura, per al polític de Lleida. En aquest cas, per al primer secretari de la Federació de Lleida del PSC, Òscar Ordeig. A Ordeig cal felicitar-lo i desitjar-li molts encerts, però des del punt de vista de la gent de Ponent la cosa ja comença a passar de taca d’oli. Un altre cop la reconsagrada conselleria. Que sí, que està molt bé, que Agricultura és molt important i s’hi remenen quartos, que si l’agroindústria i la gestió energètica, que si el repartiment de la PAC, que si el món rural i el despoblament... És cert. A més, la més gran infraestructura de la Generalitat dels darrers anys i que més escandalosament s’ha gestionat, amb un sobrecost pornogràfic i amb el conseller que va aprovar el projecte, Josep Grau, fent després de president del grup d’empreses constructores, és part del negociat d’aquesta conselleria. És una àrea estratègica, d’acord. Però, ha de ser sempre per a algú de la demarcació de Lleida? Des de Josep Grau tots lleidatans, amb la breu excepció del filòleg barceloní Jordi William Carnes, que diuen que no ho va fer gens malament, i els darrers consellers republicans Teresa Jordà i David Mascort. Ara, sant tornem-hi amb la conselleria lleidatana. Òscar Ordeig és de la Seu d’Urgell i el seu currículum cita estudis d’economia i màsters en direcció d’empreses i fiscalitat. Podria encarregar-li qualsevol altra cosa, senyor Illa, amb igual o millor garantia d’èxit.
Al final, només queden dues opcions: o bé la visió que es té des de fora de Ponent és que els de Lleide es passen el dia dalt d’un tractor i això és el que els va bé, o bé des d’alguns partits la gestió d’aquesta conselleria s’entén, des de l’etapa de Grau, com una oficina d’influència política territorial i per tant cal posar-hi un capitost polític local. Sigui com sigui: la reconsagrada conselleria, de nou, per a Lleida.