És una manta curta

Fa molts anys, quan entrenava a la Unió Esportiva Figueres a la segona divisió del futbol espanyol, Jorge d’Alessandro va qualificar el futbol de manta curta. “Si t’acotxes els peus et descotxes el cap”, va dir. Sempre l’he trobat una descripció genial i acurada. Del joc del futbol, sí. Però també de la vida mateixa i, sobretot, de la negociació i els acords polítics. Tots els que la temporada vinent han de trescar amb aquesta màgia anunciada del finançament singular solidari, farien bé d’encastar-se la llegenda a la capçalera del llit. “El finançament és una manta curta. Si t’acotxes el cap se’t descotxen els peus”. No hi ha miracles ni terme intermedi. Amb les paraules poden jugar-hi tant que vulguin. S’escurcen. S’allarguen. S’entortolliguen. Es separen. Es traboquen. Es divideixen i es multipliquen. Si ve d’aquí, et poden signar un concert econòmic propi com al País Basc i Navarra, però dins del règim comú. Res s’esprem tant com el llenguatge! Però els diners són una altra cosa. Els diners, com el futbol, com deia Jorge d’Alessandro, són una manta curta. Si n’han d’arribar més a Catalunya (o marxar-ne menys) n’hauran d’arribar menys a altres llocs (o marxar-ne més). Tornaran de vacances amb la maquinària més engreixada que mai perquè ens empassem garses per perdius, per convèncer que bou és bèstia grossa i perquè acceptem pop com a animal de companyia. És el miracle que couran a foc lent des del final de les vacances.