El prodigi de Belfast

L’any 1992 em trobava a Irlanda com a estudiant Erasmus al Dublin Institute of Technology i un cap de setmana vaig decidir anar a Belfast, la capital d’Irlanda del Nord. El dissabte al matí vaig anar a l’estació de tren i vaig comprar el bitllet i un exemplar del diari The Irish Times. En veure la notícia de portada, vaig quedar glaçat: la foto principal mostrava la via del tren Dublín-Belfast, que jo estava a punt d’agafar, volada per una bomba. L’IRA, l’Exèrcit Republicà Irlandès, havia posat un artefacte explosiu a prop d’una instal·lació militar britànica i en esclatar havia destruït també la via del tren que hi havia al costat. Una mica esglaiat vaig pujar al tren, que va arrencar, i passada una estona ens van fer baixar a tots i vam continuar el trajecte en uns autocars. Més tard vam tornar a pujar a un altre tren, i finalment vam arribar al destí. No vaig veure cap passatger alterat ni aparentment nerviós i vaig pensar que segurament ja estaven acostumats a aquest tipus de situacions.

Belfast era una ciutat tristoia. Irlanda del Nord es trobava en plena època dels troubles, els conflictes entre catòlics i protestants, és a dir, entre republicans i unionistes. Les dues comunitats vivien totalment a part, com a l’apartheid sud-africà. Els barris d’uns i altres estaven separats per tanques metàl·liques i al centre de la ciutat estava prohibit circular-hi amb cotxes particulars per evitar possibles atemptats: només hi circulaven autobusos públics i tanquetes britàniques amb un soldat al damunt amb la metralladora a la mà i el dit al gallet. Realment, era un estat de guerra, amb grups armats. L’IRA, catòlic, era el més conegut, però també hi havia grups paramilitars protestants com l’UDA.

Un cop retornat a Catalunya vaig seguir amb atenció la política d’aquell racó de món i vaig tenir una agradable sorpresa quan, sis anys més tard, se signava l’Acord de Divendres Sant que posava punt i final a la violència, amb un compromís de desarmament dels grups paramilitars i una sèrie de compromisos polítics per establir un poder compartit entre les dues comunitats. Hi van intervenir Tony Blair, primer ministre britànic, i Bill Clinton, president nord-americà. Les dues parts van aconseguir alguns objectius i van renunciar a altres i per això va ser un bon acord. Va ser així com l’autonomia a Irlanda del Nord va ser restablerta, amb el poder compartit entre republicans i unionistes.

Que dues comunitats que havien estat matant-se literalment pel carrer fins quatre dies abans accedissin a deixar les armes i a formar un govern conjunt, va ser realment un prodigi de la política com poques vegades s’ha vist. Des d’aleshores no sempre ha anat com una seda, però el govern d’Irlanda del Nord segueix existint i segueixen vigents els acords de 1998. Els primers anys el cap de govern era un protestant; no obstant això en les eleccions d’enguany el grup més votat va ser el Sinn Féin i ara la primera ministra és republicana, un fet històric molt rellevant tenint en compte les paraules d’un líder unionista, el reverend Ian Pasley, fa 30 anys: “El dia que manin els catòlics la sang correrà pels carrers.” Sort que era un home religiós. El seu partit, el DUP, ara comparteix govern amb l’antic braç polític de l’IRA.

Des dels acords de 1998 ja no hi ha hagut terrorisme a Irlanda (llevat d’algun grupuscle que es va desactivar més tard) ni se n’ha tornat a parlar. Quina diferència amb Espanya, on determinats partits unionistes enyoren anar contra ETA, fet que tants vots els donava, i fins i tot hi ha poders de l’Estat que troben terroristes on no n’hi va haver mai. Per què Espanya, un cop més, és diferent?