L’‘endollisme’ i altres manies

No sé què és un endoll, en el sentit figurat d’aconseguir una feina, o un accés prioritari a un espai físic, o qualsevol mena de privilegi assolit només pel simple fet de conèixer la persona adequada en el moment adequat. Vull dir que no sé què és viure-ho en la pròpia pell, no pas que desconegui el sentit de l’expressió. Hauria d’estar als llimbs per no saber de l’existència consolidada d’aquest costum tan nostrat. Imagino que, en el meu cas, no provenir d’una família de grans empresaris o grans banquers, o no acumular dècades fent seguidisme d’un partit polític, ha contribuït en bona mesura a la meva ignorància, però és que quan dic que mai he recorregut a un endoll per treure benefici del fet de conèixer algú vull dir que ni tan sols he aprofitat certs contactes per demanar una entrada gratuïta per a un concert o un espectacle teatral, si hi anava per pur oci i no a pencar. Tampoc no negaré que algun cop, ocasions molt comptades, m’ha rondat pel cap, demanar algun favor molt minúscul, però en el moment de passar a l’acció em cauen a sobre tantes tones de vergonya que, senzillament, no puc. Si a sobre parlem del sector públic, la consciència em recorda que l’endollisme o nepotisme és una tipologia d’abús que s’apropa més a la corrupció que a una mala praxi. Per això em fascinen les persones que no tenen cap escrúpol per col·locar els seus parents o amics en l’administració pública i amb sous que la majoria de mortals mai no ensumarem. També diré, a favor seu, que almenys no se n’amaguen i, per tant, donen al poble l’opció de jutjar-los. Encara m’obsessionen més aquells que convoquen places públiques però la convocatòria es difon dos o tres dies abans d’uns exàmens que obliguen a estudiar, si aspires a aprovar, desenes de documents. Se’ns pixen a sobre però ens volen fer creure que plouen ofertes de feina.