Olor de pastís de diumenge

Com mol­tes altres dones de la seva gene­ració, ha de fer un esforç colos­sal per recor­dar un tram de la seva vida apar­tada de les cures. Tenia un futur pro­me­te­dor a l’empresa on va ater­rar ben jove, un lloc on les dones escas­se­ja­ven, però ràpida­ment van arri­bar els fills, tots els avis de la família van emma­lal­tir, i en aquells temps estava més que assu­mit que elles es que­des­sin a casa exer­cint la funció de cui­da­do­res i els homes, per com­pen­sar, mul­ti­pli­ques­sin tant com podien la jor­nada labo­ral per cobrir les neces­si­tats de tota la família. I així va ser com ella va vet­llar pri­mer pels fills, després per la gent gran de la casa que es va anar apa­gant molt a poc a poc, i després van arri­bar els nets, que també va acot­xar. Tota una vida d’entrega als altres. Un camí vital al qual cal sumar infi­ni­tes hores d’atenció voluntària als més des­fa­vo­rits. Una apor­tació, la d’ella i la de tan­tes dones com ella, tan vital com invi­si­bi­lit­zada. Ara es comença a fer gran i el seu cos no pot dis­si­mu­lar una vida plena d’exigències. Amb tot, pro­cura ama­rar els seus mals amb una bona dosi d’opti­misme i ener­gia. O pot­ser és aquesta mania que tenen les mares d’ànima cui­da­dora d’aca­ri­ciar el pati­ment de la resta però camu­flar el propi. Aquesta set­mana, una cai­guda fortuïta li ha esbor­rat el som­riure del ros­tre. Ara és ella qui neces­sita que el seu entorn li retorni les cures, però en l’última cosa que pot pen­sar és a cobrar-se els favors pres­tats. Forma part d’aquest grup de per­so­nes, encara abun­dant, que mal­grat que no han dei­xat mai de lle­par les feri­des dels altres, mal­grat que mai han dei­xat ningú enrere, se’ls fa una mun­ta­nya sen­tir que donen feina. Ara, quan neces­si­ten una atenció que ni tan sols recla­men, és oportú recor­dar-los que seguei­xen sent una peça fona­men­tal de l’engra­natge i que la seva olor de pas­tis­sos d’una tarda de diu­menge és irre­em­plaçable.