El voraviu
Les dones, a callar
L’Afganistan s’ha allunyat de l’atenció mediàtica, però els talibans no han parat
A l’Afganistan, tres anys després de la retirada de l’OTAN, el govern talibà no para de pujar replans en l’aniquilació dels drets humans. Quan a la ciutat de Doha (Qatar), entre el 2020 i el 2021, van pactar i després executar el final de les hostilitats i la retirada de les forces d’ocupació occidentals, es va fer córrer la notícia amanida amb el relat que els talibans ja no eren tan cruels i sanguinaris com eren els del primer règim. Deien que tot seria molt més civilitzat. Amb això i amb la creació o la revitalització d’altres focus per atraure l’atenció de les causes humanitàries a Ucraïna i Gaza, hem aconseguit que l’Afganistan visqui allunyat de l’atenció mediàtica. Però ells han anat fent i ara som on som. Ara les dones ja no poden ni obrir la boca en públic i així s’ha regulat per llei. Són trenta-set milions d’habitants (dues vegades i mitja els Països Catalans) en sis-cents cinquanta mil quilòmetres quadrats (nou vegades els Països Catalans) que porten més de cinquanta anys en guerra i que han estat envaïts pels dos grans blocs del poder militar mundial, primer els soviètics i després els Estats Units. L’Afganistan és la misèria de la civilització humana posada davant el mirall de les seves vergonyes. Viuen pobres de solemnitat, voltats de cultivadors i narcotraficants d’opi i de terrorisme. I ara les dones, a callar en públic! A veure si també provaran d’exportar-ho i a veure si també hi haurà qui ho defensarà com un fet cultural!
