Esmolar les eines

Aquesta tar­dor entrem en un calen­dari on les tres for­ma­ci­ons que lide­ren l’actual magma sobi­ra­nista, Junts, ERC i la CUP, refor­mu­len les seves estratègies o les seves pri­o­ri­tats estratègiques. Se n’hau­ria d’espe­rar molta autocrítica... ERC con­tra­diu dia­me­tral­ment el seu dis­curs ante­rior. Pre­di­quen que és pos­si­ble refor­mar l’Estat espa­nyol men­tre des­mo­bi­lit­zen l’ìnde­pen­den­tisme i rega­len al PSOE tot el poder ter­ri­to­rial. La CUP vol tro­bar una forma d’orga­nit­zació més àgil –la mateixa pos­po­sició del procés Garbí n’exem­pli­fica la neces­si­tat– i una estratègia que li per­meti recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva. Junts vol esde­ve­nir el pal de paller de l’inde­pen­den­tisme. Davant la recu­lada de les altres for­ces inde­pen­den­tis­tes, més que legítim pot ser una neces­si­tat urgent. Però la metàfora del pal de paller és des­a­for­tu­nada. Cal assu­mir que tots els espais soci­als i polítics són igual­ment impor­tants. L’espai que deixa orfe ERC cal que s’arti­culi des del mateix espai d’esquer­res. També hi ha el pro­blema dels líders cre­mats, però no pas per cap sob­tada data de cadu­ci­tat, sinó pels seus pro­pis greus errors (sub­missió a par­tits ene­mics, pràcti­ques B, …). Moles­ten, els líders com Puig­de­mont, perquè ha posat en evidència que la con­fron­tació segueix. Que nego­cia sense cedir cap dret naci­o­nal i que no avant­posa la seva situ­ació per­so­nal a la lluita per la lli­ber­tat de Cata­lu­nya. Però compte, no pot ser que tot el pes de la con­fron­tació (l’Estat con­tra els drets de Cata­lu­nya) l’hagin de supor­tar les espat­lles d’un sol home des del seu espai polític. Som inde­cents si cada un de nosal­tres no es mou més per redreçar el que pugui dins el seu espai polític. El Con­sell per a la República és qui hi te més a dir i a ofe­rir.