Som La Planeta

Girona és una ciutat d’històries senzilles resseguides d’eternitat, de personatges insurrectes contra l’equidistància de qui té por de perdre, d’espais amb ànima que empresonen el temps entre somnis de carrer, i aquí arriba amb gest fraternal i cadires vermelles La Planeta, el dolç resguard dels quixotescos, el recer de qui abraça quimeres teatrals amb cognom de Cervià, la llar de qui va conèixer la felicitat entre els bastidors d’una ficció feta veritat: un cel de 162 butaques on el pas del temps és una anècdota secundària de la nostra història compartida.

Per això, tornar-hi sempre amb la inconsciència econòmica d’una nova producció és com citar la família al menjador de casa, amb la calma de qui està entre els seus i la pressió de qui no vol fallar a qui més estima, de tornar a la llar després de dies nòmades deambulant rumb cap a enlloc, el gust de fer teatre on s’ha de fer teatre, el plaer estètic de saber-te part d’un relat que ens connecta generacionalment amb qui ha vist l’escenari com una drecera per acaronar vides anònimes: ser persones discretes que arriben als calaixos sense obrir dels espectadors on s’amunteguen abraçades sense nom.

Així doncs, en aquests temps en què el ritme del sector el marquen les grans productores que ocupen bona part del circuit teatral, i amb la consegüent dificultat per vestir una xarxa fora de Barcelona, La Planeta és i ha estat el desenvolupament, el nus i el desenllaç dels qui un dia vam començar sense saber ben bé què començàvem, d’aquell premonitori “Amb el teatre potser seràs més feliç però no faràs diners” del maig del 2018, quan vam estrenar la primera producció i vam omplir la sala amb l’estimada Cristina Cervià i ens crèiem mig immortals, l’espai on es poden crear noves produccions pel simple gust d’intentar plasmar una realitat concreta a través de l’escena, l’indret fugitiu d’aquell teatre vist com un mer producte de consum incapaç de travessar la pell, o sigui, un oratori teatral on Girona es troba més a si mateixa i els gironins aprenem a viure millor: un abeurador d’ànimes amotinades contra la rutina de la mundanitat.

Per tant, essent conscient que tota hipèrbole és un vernís per dissimular la realitat, n’hi ha que fem teatre per passar uns dies de vacances pagades a La Planeta, unes hores de redempció vocacional, unes jornades en què l’olor familiar de la sala s’atropella dins nostre com una magdalena proustiana empresonada per l’etern retorn, unes converses plenes d’amabilitat britànica amb Pere Puig, l’home que amb un equip amb excedent d’humanitat fa possible aquesta història només apta per al públic disposat a acabar la funció dempeus: La Planeta és un miracle teatral en temps de falsos profetes i escepticisme artístic, un regal inesperat en dies en què tot ha de tenir un preu per ser injustament valorat, una caixa escènica on hem estat més feliços del que mai hauríem imaginat.

Així és que esguardo aquest final de setembre amb emoció continguda per no avorrir els de casa, perquè després d’anys de brindar amb crits de Kalumba per amagar ferides sense tancar, hi tornem amb Hi haurà un setembre per a tothom, una petita història de grans personatges pensada per tornar a la sala on un repassa per què va pujar a la muntanya russa del teatre, uns dies per gaudir d’aquelles hores de soledat en què discutim el darrer detall de llums i recordem l’esbroncada de la Cervià perquè li vaig amagar que havia perdut una part de l’escenografia. Evidentment, l’escenografia va aparèixer en el darrer moment, ella se’n va adonar, em va dir de tot i després de la funció em va fer la millor de les abraçades amb un “no hi tornis” ple d’empatia imperativa difícil d’explicar: en cada racó de la sala hi ha la pedagogia de la Cristina i les suposicions de què pensaria si veiés la nova producció de La Gàrgola.

En definitiva, enmig d’aquest excedent de moments per guardar a les butxaques del per sempre, em reservo aquells segons en què un abraça La Planeta per rebre la màgia d’aquesta sala sustentada pels ideals dels vells utòpics: minuts abans de l’entrada del públic, quan el rumor dels espectadors al hall es barreja amb els escalfaments vocals dels actors i la calma d’en Ricard polint el darrer detall, i un servidor, assegut sol en una cadira de mitja platea amb el braç estès a un costat, posa la ment en blanc perquè només hi càpiga l’agraïment de qui acarona allò extraordinari per salvar-lo de la rutina: som La Planeta.