Som Països Catalans

Al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, li bull la sang per un cartell de la festa major de Gràcia que diu: “Això no és Espanya. Som Països Catalans”. En una piulada, el president valencià fa allò que tanta gent fa a la xarxa d’Elon Musk, que és exhibir les seves misèries. La primera és la doble mentida de considerar la pancarta un “insult supremacista”, perquè ningú que parla dels Països Catalans ho fa per insultar ningú, ni per sentir-se superior o millor que ningú altre. És insòlit, fins i tot ridícul, però és el que té sortir de casa vacunat contra la veritat, com fan tants polítics, que reciten argumentaris de partit sense importar les parides que puguin arribar a dir. Tant li fa. El paper de valencià indignat, Mazón el té tant per la mà, el sobreactua tant com calgui i, si es tracta de dir parides, en pot dir moltes en molt pocs caràcters. No li cal començar una frase nova per “exigir” a les autoritats catalanes la retirada immediata de l’insult. Un altre cop, dues parides al preu d’una. L’Estatut d’autonomia valencià recull moltes competències, fins i tot les que no té però que pogués aconseguir algun dia Catalunya (l’anomenada “clàusula Camps”), però no preveu la potestat d’exigir una determinada actuació política i menys policial al govern català. La segona és pensar que les “autoritats catalanes” poden censurar una pancarta d’un carrer de Gràcia pel seu contingut polític.

Finalment, Mazón es posa solemne per negar la major i proclama, perquè el sentin de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, que els Països Catalans “ni existeixen, ni existiran” mai, que és com dir que no hi ha violència masclista, que valencià i català són llengües diferents o que Espanya és una democràcia plena. La carta als Reis Mags la pot fer cada any, si vol, però la història política comuna de la Corona d’Aragó, la secular arrel lingüística i cultural compartida i el mateix poc dissimulat propòsit de la metròpoli espanyola i de tots els seus soldadets durant més de tres segles per esborrar aquesta realitat, demostren la irrellevància d’aquells que s’entossudeixen a negar-la.