O fora del cistell o tots podrits

Amb un sol par­tit en les ins­ti­tu­ci­ons que afec­ten la vida dels cata­lans caldrà estar molt ama­tents a l’allau de mis­sat­ges que els seus ser­veis de comu­ni­cació els faran arri­bar per enta­ba­nar-los. Vol­dran fer-los creure que la dar­rera dècada no ha exis­tit, que no hi ha vida més enllà de l’abraçada de l’os. La rea­li­tat, tan­ma­teix, no és només una altra, sinó més aviat la contrària.

Sobre­tot el PP i el PSOE han fet de l’Estat allò que és avui dia. Hi pot haver la cúpula judi­cial sense reno­var durant anys i panys, uns jut­ges que són vedets de la vida política, men­tre es neguen a apli­car les lleis que ha apro­vat el seu par­la­ment, lle­vat que els amnis­ti­ats siguin poli­cies; i, men­tres­tant, els jut­jats, com la majo­ria dels ser­veis, enter­rats sota tones de pape­rassa i temps per­dut, fan de l’Estat un para­digma de len­ti­tud i pan­de­reta. La vida econòmica pivota al vol­tant de les grans empre­ses, mol­tes de les quals pre­sen­ten grans resul­tats gràcies a con­ces­si­ons públi­ques i als diners que periòdica­ment els injecta Europa. Les seves elits, tant se val l’àmbit en què es mouen, totes empa­ren­ta­des, juguen a la reco­ma­nació dels ser­vents fidels. Els serfs, acos­tu­mats a no deci­dir res i a tre­ba­llar el mínim, s’enco­ma­nen a la cari­tat, també dita soli­da­ri­tat. Una ban­dera –i una única llen­gua– ho embol­ca­lla tot i els porta a la recerca i cap­tura de qual­se­vol diferència. Ni un pam de net, però aquest país cada vegada s’hi assem­bla més, per desig d’uns i dei­xa­desa d’altres.

Ara el pre­si­dent Illa vol aca­bar d’auto­no­mit­zar el país i ven la idea que trans­for­marà l’Estat. Illa no deu venir de pagès. La cosa va al revés. Quan un cis­tell és ple de préssecs podrits no hi ha res a fer; només se sal­va­ran els que se’n tre­uen prou a temps. Com més dies pas­sin, menys pos­si­bi­li­tats hi haurà d’apro­fi­tar-ne algun.