Tribuna oberta
Per al país el que faci falta, per a vosaltres, ben res
Em diuen Rosanna Royo i Pla. Soc psicòloga forense.
He estat activista des de fa molts anys. Durant el procés d’alliberament nacional no vaig fallar, com tants d’altres. En totes les mobilitzacions i també, en concret, des de la sectorial de Psicòlegs per la Independència de l’ANC, on, arran dels fets d’Urquinaona del 2019, vam activar el dispositiu d’atenció psicològica de suport als represaliats. Així mateix, des de les Assemblees en Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC), durant l’ominosa aplicació del 155.
Els dos últims anys he estat doblement represaliada.
D’una banda, per la justícia espanyola, que, de manera insistent, m’ha represaliat pel meu activisme en favor de la llibertat del país, m’ha citat judicialment com a perita forense de manera desproporcionada, m’ha fet assetjar per la Guàrdia Civil i m’ha condemnat a viure en un estat d’indefensió per la semilaboralitat obligada tot i estar plenament jubilada.
D’altra banda, he estat represaliada per la incompetència del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, que, des de la mateixa consellera fins a càrrecs més inferiors, no defensa els seus treballadors i que prefereix mirar cap a un altre costat quan aquests són sotmesos per una justícia espanyola que se sent pel damunt del bé i del mal.
Vull denunciar que he hagut de combatre gairebé en solitud contra aquest maltractament. Sort de les xarxes socials i de l’entorn sociofamiliar, on he trobat ajuda mútua i el suport impagable dels imprescindibles companys de lluita. I, també, d’ alguns mitjans de comunicació, claus, finalment, per aturar el despropòsit que no em permetia gaudir amb plenitud la meva jubilació.
He trobat a faltar, però, en tot plegat, l’empara necessària per part de les entitats i els partits independentistes. Potser esperava massa, però la solidaritat col·lectiva hauria de ser fonamental, independentment del nivell de la repressió patida. Combatre-la implica donar suport a tots els represaliats. És una tasca que interpel·la a tothom. Més, perquè, quan va caldre, amb tants d’altres lluitadors anònims, hi vam ser. Per contra, en el meu cas, no hi ha hagut reciprocitat.
La repressió política busca el control de l’estat i de les persones, fonamentalment a través de la por, per generar impotència i aturar les lluites. Si a això s’hi afegeix manca de lideratge cap a uns objectius clars, la desmobilització és inevitable.
Al títol dic que “Per al país el que faci falta, per a vosaltres, ben res”. Doncs, això. Qui no sap protegir, o no ho vol, a aquells qui ho han donat tot per ells, no es mereix cap suport. Més quan, sovint, es continuen posant al davant dels interessos del país els de partit i els dels càrrecs que viuen de l’administració. “Aneu-li al darrere, a l’idiota institucional, que ell fa molts anys que viu del pressupost i que, com els micos, no para d’enfilar-se”, va escriure l’enyorat escriptor Miquel Pairolí. Més clar, l’aigua. Pel país segueixo construint col·lectivitat, lluitant per la llengua, que és la meva pàtria, i no permetent que ens arrabassin la nostra identitat. Som la nostra cultura, les nostres tradicions, els matisos que ens connecten amb qui som. El sentiment que ens defineix com a poble. I que no hem d’oblidar que ens fa més forts.