Medellín

Quan­tes cica­trius suporta Medellín és una pre­gunta que no té res­posta perquè seria tan acla­pa­ra­dora com la ciu­tat. Una d’elles, l’assas­si­nat d’Andrés Esco­bar, com­pleix 30 anys aquest estiu. El fut­bo­lista que va glaçar el cor amb la cara de tragèdia després del seu auto­gol con­tra els Estats Units en el mun­dial del 94 era tiro­te­jat deu dies després a la seva ciu­tat per Hum­berto Muñoz Cas­tro, con­duc­tor dels ger­mans nar­co­tra­fi­cants Pedro David i Juan San­ti­ago Gallón Henao. Un any després, deu qui­los de dina­mita ama­gats a L’Ocell des­truïen la icònica obra de Fer­nando Botero al parc San Anto­nio i mata­ven 23 per­so­nes un dia de mer­cat. “Vull que l’escul­tura quedi com a record de la imbe­cil·litat i de la cri­mi­na­li­tat de Colòmbia”, va exi­gir Botero abans d’escul­pir el 2000 un Ocell de bronze idèntic que ara llu­eix al cos­tat del ferit. I entre tan­tes cica­trius, la gran ferida visi­ble des de tot arreu: La Escom­brera, una de les fos­ses comu­nes més grans de Colòmbia i d’Amèrica Lla­tina on hi van ser sepul­ta­des 459 vícti­mes del con­flicte fins al 2004, segons la Juris­dicció Espe­cial per a la Pau. Per no obli­dar res s’alça el Museu Casa de la Memòria, que fa deu anys que posa noms i xifres al mapa del dolor. Com si el deure de memòria fos l’única rebel·lia pos­si­ble dels decents.