El poder de les paraules

Un dels màxims exponents del realisme màgic en literatura és Gabriel García Márquez. Ell era partidari d’incloure la màgia en els seus relats perquè deia que formava part de la realitat. Perquè en la realitat també hi caben els somnis, les supersticions populars, els elements sobrenaturals. No es tracta de presentar la màgia com si fos real, sinó presentar la realitat com si fos màgica. I la màgia, com els records, està feta de paraules. Per això, ell va dir que “la vida no és la que un ha viscut, sinó la que un recorda i com la recorda per explicar-la”. I aquesta cita és la que obre Tots aquells mars, la novel·la de Laia Aguilar que acaba de publicar Columna. La protagonista, la Greta, viu trasbalsada per un record: la desaparició de la seva germana petita, la Julieta, un estiu en una platja de Formentera. Una història que, com que no ha aconseguit tancar, perquè se’n sent responsable, la persegueix i la turmenta. I navega sense nord per la seva vida. Quan, anys després, ha de tornar a l’illa per cuidar la seva àvia, la Matilde, la seva realitat farà un tomb. I el fa gràcies a aquesta figura, la de l’àvia. Una dona que és la guardiana de les tradicions i llegendes formenterenques on el mar hi és molt present. No en va, entre les seves aigües, la realitat i la ficció es barregen. El mar del tresor del rei Sigurd, el mar que van travessar pirates i pescadors, el mar de les sirenes, el mar que amaga la història de la Julieta. El mar és un lloc propici perquè les històries de mariners i nàufrags es puguin mirar des d’altres perspectives. Tal com li diu l’àvia: “Les històries poden acabar-se com tu vulguis. És el mateix que fem amb els records. Al final la memòria no deixa de ser una ficció. I depèn de com te l’expliquis a tu mateixa, la viuràs d’una manera o altra.” La novel·la de la Laia Aguilar està tenyida d’aquest realisme màgic que ens demostra que certes accions del passat es poden redimir gràcies al poder de les paraules.