Acompanyar en el dol

Tinc un familiar molt estimat que quan per desgràcia el lloc on coincidim és un tanatori sempre ens anima a mantenir la boca tan segellada com ens sigui possible perquè, segons ell, qualsevol comentari, en un espai envaït pel dolor, sona a material enllaunat. I perquè sovint, amb les nostres glosses però sobretot amb les preguntes que pacientment esperen resposta, obliguem les persones que reben el nostre condol a estar més diligents del que voldrien, a més d’empènyer-les a repetir-se com un disc ratllat. No puc evitar pensar en la seva convicció, la d’aquest familiar, cada cop que haig d’apropar-me a algú que ha perdut un ésser estimat, si l’acostament és en persona. Quines són les paraules més encertades? Hi ha un mètode que és més afable i acurat que un altre, quan t’estàs dirigint a algú mentre va sentint com poderoses canonades li impacten al pit? Estar a prop de qui acomiada una persona estimada és una situació que imposa respecte i un cert nerviosisme, però regalar-li afecte és, si més no, com subministrar antibiòtic allà on hi ha infecció: d’acord que no esborra de cop el patiment, però almenys calma una mica el dolor. Sobretot en una societat cada cop més desangelada i deshumanitzada, on sovint es substitueix l’abraçada física i les paraules de condolença per un símbol gràfic que no sempre es tria amb el millor gust, enviat a través de la fredor del dispositiu mòbil. He buscat en alguns webs què es recomana escriure, o dir, a algú que passa un dol tan salvatge. He hagut de frenar en sec i abandonar la idea amb el primer suggeriment: “Junts caminarem en aquest dur sender i recordarem la felicitat que ens va brindar. Les meves condolences per la pèrdua.” Potser la millor elecció és no oblidar mai que som éssers humans tan mortals com imperfectes i que qualsevol opció és vàlida quan surt del cor.