La mala llet entre independentistes

“Llanço la tova­llola”, ha dit l’encara secretària gene­ral d’ERC en referència a la impos­si­bi­li­tat de res­ta­blir unes rela­ci­ons mínima­ment posi­ti­ves entre els diver­sos par­tits inde­pen­den­tis­tes. De fet, ni tan sols és fàcil la interacció entre els sec­tors enfron­tats del propi par­tit repu­blicà, ara en plena con­currència interna de cara a ele­gir una nova direcció. Rovira feia aques­tes decla­ra­ci­ons, a TV3, amb una apa­rent sor­presa i males­tar per aquesta mala llet entre sec­tors de l’inde­pen­den­tisme perquè, com sem­bla rao­na­ble, és estrany que grups que tenen el mateix objec­tiu siguin tan incom­pa­ti­bles.

Però la rea­li­tat és que tant ERC com Junts són dues mar­ques que com­pe­tei­xen bàsica­ment dins del mateix mer­cat elec­to­ral. I això deter­mina que la fron­tera entre ambdós par­tits sigui una de les més per­me­a­bles del sis­tema polític català. Per això, pre­nent qual­se­vol sèrie històrica, és evi­dent que quan unes elec­ci­ons han anat bé per a ERC, Junts o els seus ante­ce­dents se n’han res­sen­tit. I el mateix passa al revés. La nove­tat dels últims temps és que hi ha un gruix con­si­de­ra­ble d’elec­tors inde­pen­den­tis­tes que s’han ado­nat d’aquesta dinàmica autonòmica i han deci­dit que­dar-se a casa i cas­ti­gar tots els par­tits alhora. Però això, per si sol, no can­via unes dinàmiques que venen de molt lluny, només encon­geix la base.

Junts i ERC –i, fins i tot, la CUP– només poden tenir una relació col·labo­ra­tiva si hi ha una estratègia clara des­ti­nada o bé a forçar un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació o bé a fomen­tar i cana­lit­zar una insur­recció sem­blant a les del 3 d’octu­bre o la bata­lla d’Urqui­na­ona. Sense horitzó comú només queda la cursa per pac­tar amb el PSC. I això ens situa exac­ta­ment en el mateix punt de sor­tida de l’inici del procés, amb la diferència que en aquell moment els soci­a­lis­tes eren, només, una peça del tri­par­tit, i ara ja no neces­si­ten els inde­pen­den­tis­tes per gover­nar en soli­tari a banda i banda de la plaça de Sant Jaume. Ells sí que n’han après.