‘Independentillisme’

El got mig ple de l’independentisme català ha rebut el mes d’agost que acabem d’acomiadar la injecció de dues gotellades estimables. La primera, aportada per ERC amb l’acord amb el PSC per al concert econòmic “a la catalana”, que aquí no ens acabem de creure però que a fora de Catalunya ha fet serrar les dents i ha encetat les llagues de forma transversal tant a populars com a –alguns– socialistes. De moment, molta faramalla sanchista i el president Illa optant per un pilot automàtic que no sabem si avança o recula: ens continua mancant la lletra petita. La segona, aportada per Carles Puigdemont, amb el seu abracadabresc retorn i desaparició al cor de la capital catalana i davant de la primera institució del país. Pel que fa a la possessió de la clau de la caixa, serà d’aplicació tant o més difícil que l’amnistia, perquè l’aritmètica parlamentària no ho posa fàcil al Congreso i pot obligar a fer giragonses i contorsions. Però si al final, amb el nom que sigui i l’abast que es pugui, Catalunya en surt millor finançada, cadascú podrà vendre la peça com li plagui i els processistes, dir que el president Illa ha estat un mer instrument greixat a contracor. Mentrestant, les afeblides forces independentistes podrien dedicar-se a recuperar musculatura i refer ponts per a la propera contesa electoral, que en temps tan convulsos ho podria tornar a capgirar tot. Té raó Jordi Turull quan apunta la dificultat de refer ponts amb algú que ha canviat de riu, però la formigonera dona per a molt si hi ha voluntat. Pel que fa a la segona qüestió, el cop d’efecte de Puigdemont, diguin el que diguin els que li atribueixen afany bufonesc, el cert és que va tornar a deixar en evidència l’Estat, amb uns jutges incapaços, no ja de fer complir les ordres de detenció més enllà de les seves fronteres, sinó de fer-les efectives fins i tot en territori espanyol. Per als qui el got el veuen mig buit, xarrupada la fe de la parròquia per la desunió partidista, la seqüència, és clar, pot ser ben diferent. Que els cops de colze impedeixin reconstituir una majoria sobiranista, que el concert quedi en un altre “café para todos” descafeïnat com la xicoira i el full de ruta entri en una fase d’hibernació mentre des del despatx de Palau davant del qual ha tornat la bandera espanyola es va desplegant, amb un president avalador del 155 falcat per un partit que vol l’Estat propi, aquest incert “Independentillisme”.