Una barra de pa a 2,45

La cafeteria on m’agrada fer el primer mos del matí segueix de vacances, així que ja fa uns quants dies que opto per fer-me l’entrepà i el tallat a casa. Tinc alguna mania amb les qüestions de la menja i una de les que no he aconseguit canviar és que no puc suportar el pa del dia anterior. Crec recordar que, quan era jove i el pa que es comprava el dissabte havia de servir per a tot el cap de setmana perquè no hi havia botiga que te’l servís el dia del senyor, optava per menjar aquest producte sis dies a la setmana. El cas és que, com deia, els matins que he esmorzat a casa he anat a primera hora a buscar una barra. Acabada de descongelar i passada per una cocció a 200 graus de temperatura, qualsevol oferta pot causar una certa sensació. L’altre dia, però, vaig tenir l’antull d’un pa dels de veritat. Un senyor pa, que en diuen alguns. Així que vaig caminar fins a trobar el forn que té fama d’elaborar un producte ben digne, d’aquells que quan comences a menjar saps que, pessigada a pessigada, pots fer-la desaparèixer abans d’arribar a casa. L’oferta era variada i els preus no saltaven a la vista. Hi havia una barra que vaig sentir com em cridava pel meu nom, no sé si per la seva mida o el seu aspecte, i la vaig demanar a la dependenta. Admeto que vaig tenir la impressió que em feia una senyal amb els ulls, com indicant-me que potser l’elecció no era la més encertada, però la vaig ignorar. Vaig entendre el missatge subliminal segons més tard, quan em va anunciar el preu: 2,45 euros. Sembla que és d’“autèntica farina integral”. La integral de tota la vida, ara no és autèntica. Doncs ja pot estar feta amb farina del Congo, o elaborada durant tres dies, o donar-te accés a un gran sorteig, que no pago aquests diners per una simple barra de pa. Aleshores vaig assimilar que aquella treballadora pensava exactament el mateix.