La clau la té Junts, encara que no la vulgui

A banda de les burles i acudits que han provocat les primeres decisions del govern del MHP Illa, trufades de clientelisme i nepotisme, la declaració més substancial del president ha estat la seva intenció de governar per a tots els catalans. Raó per la qual s’ha dut el rei, que ho és de tots els espanyols, els de l’“a por ellos” i “ellos”.

Governar per a tots els catalans. Exactament el mateix, paraula per paraula, que deia el MHP Aragonès. Una coincidència que justifica el suport republicà a Illa, malgrat que sigui una ximpleria. Sempre que es governa es fa a favor d’uns i en contra d’altres. I això també és “governar per a tots els catalans”. A favor i en contra. El problema, com sempre, rau en el terme “catalans”. Realment, per ajustar-se al rol que el sistema colonial li ha assignat, el MHP Illa hauria de dir que governarà per a tots els espanyols residents a Catalunya. Sembla mentida, però fins i tot el terme “catalans” és dinamita. El bastidor simbòlic, darrer baluard de la molt minvada resistència institucional independentista, està sent destruït amb foc de bateria i sense cap mirament. Ningú sap quant durarà l’interregne espanyolista, ni tan sols si es perpetuarà; per tant, cal ocupar la plaça, hissar la bandera, trucar al rei. Ser ràpids. Però no perquè s’hi albiri cap perill a la normalització catalana que, ja s’ha vist, compta amb el suport incondicional dels republicans, sinó perquè el problema, en realitat, no és Catalunya. El problema és Espanya, com sempre.

El president Sánchez ha aconseguit una cosa gairebé miraculosa: mantenir-se en el poder contra tot pronòstic, sotmès a un massiu atac judicial, mediàtic i polític del costat obscur de la Força. I ha sobreviscut davant d’una poderosa oposició i amb el suport erràtic d’una fràgil aliança de partits, la lleialtat dels quals no pot garantir. En el millor dels casos, el seu marge de joc són tres diputats, cosa que dona als seus aliats menors una força negociadora notable.

Aquesta capacitat de resistència ha estat pagada al preu de no governar. L’activitat legislativa de la XV legislatura és escassa, per dir-ho suaument. La tramitació de l’encara incerta llei d’amnistia té un abast enorme, i això fa més palesa la manca d’activitat en altres camps que afecten continguts programàtics de la coalició d’esquerra i els seus aliats.

El govern té els pressupostos prorrogats i, previsiblement, es dedicarà en cos i ànima a l’aprovació dels del 2025, cosa que no té segura, ateses les reticències de Podem, ERC i Junts. Veritat és que els dos primers no són una amenaça real, ja que tenen un cert grau de compromís amb el PSOE. L’amenaça real prové de Junts, els únics que, amb els set diputats, poden fer-la efectiva. Des del començament de la nova confrontació entre Espanya i Catalunya, aquest modest articulista sosté que el conflicte té una faceta personal, el dol singular entre els dos presidents. En aquesta pugna, l’espanyol havia promès portar el català a Espanya, posant-ho a la disposició de la justícia. Amb la llei d’amnistia aconseguia el seu objectiu però immunitzant el president Puigdemont davant l’acció d’aquesta mateixa justícia. Tot i això, resulta que l’amnistia podria no incloure Puigdemont i altres afectats. No s’ha complert del tot cap de les promeses del PSOE per aconseguir la investidura del president Sánchez. L’acord històric trontolla.

La continuació de l’exili del legítim president de la Generalitat no és compatible amb el manteniment d’un acord que no es compleix. La part espanyola argumentarà la servitud de la divisió de poders, però la catalana sap per experiència que aquesta divisió no és obstacle quan hi ha una voluntat política forta. La solució favorable del plet de l’amnistia es pot endarrerir mesos; aproximadament els que es trigarà a aprovar els pressupostos generals de l’Estat. Junts pot condicionar el seu vot favorable a l’aplicació sense traves de l’amnistia al president Puigdemont. La qüestió és si gosarà.