Les paneroles i l’educació

En una d’aquelles drogueries on pots trobar absolutament de tot relacionat amb aquest camp, una senyora demana ajuda per lluitar contra les maleïdes paneroles que aquest estiu s’estan colant a casa seva. La dependenta li exposa l’àmplia gamma de possibilitats amb què compta, i amablement es disposa a consensuar amb la clienta quin podria ser el mètode més eficaç, en el cas concret que exposa. En un moment donat sona el mòbil que la compradora du guardat a la bossa i que fins i tot es devia sentir quatre botigues més avall. “Un moment, si us plau”, demana a la venedora. Hi ha una llarga cua de clients, així que el temps de la professional que l’està atenent és or. Tots pensem que “el moment” que reclama molt educadament la senyora serà o bé perquè està esperant una trucada molt urgent, o bé perquè indicarà a qui té a l’altra banda del fil que en aquell instant no el pot atendre però que hi contactarà tan bon punt abandoni l’establiment. Però no, la senyora s’arrenca a parlar com si la trucada l’hagués enganxat enmig d’un banc del parc, prenent la fresca. Pel to assossegat que fa servir, no sembla ni que estigui esperant una trucada d’un hospital, ni que se li estigui cremant la casa, ni que cap tragèdia pugui justificar la seva manera de procedir. Frases com “ara no m’interessa però potser la setmana que ve sí” permetien sospitar que la conversa podia esperar, i probablement més que la venedora i que la clientela que sospirava perquè fos el seu torn. Mentrestant, ni un sol gest de la senyora en qüestió demanant que millor atenguessin una altra persona i que ella ja s’esperaria, ni cap ganyota que fes sospitar que almenys li sabia greu. Era el seu torn i hi ha gent que fa servir el seu torn com li dona la santa gana. Sobre la bona i la mala educació, fins i tot les paneroles en deuen saber més que determinada gent.