Turisme popular

S’acaba la temporada turística d’estiu sense que el debat sobre el model social i econòmic que comporta s’hagi resolt o aclarit. Probablement perquè tothom té part de raó i perquè no és el mateix parlar dels efectes i del model de les grans ciutats turístiques del món, entre les quals hi ha Barcelona, que fer-ho d’altres destinacions com Girona, el Pirineu de Lleida i el Priorat, per exemple, en què el reclam turístic és tot un altre. I el perfil del turista, és clar. En qualsevol cas, tothom està d’acord a parlar d’un fenomen innegable: la universalització del turisme en pràcticament totes les capes socials fa que el nombre de visitants s’incrementi a tot arreu i això comporta, òbviament, impactes que abans no es produïen. Alguns experts alerten, no sense raó, que hi ha un cert classisme quan es qüestiona el turisme dit de masses; durant dècades, viatjar en avió o visitar indrets d’arreu d’Europa, o passar vacances en llocs que anomenàvem paradisíacs, era a l’abast d’unes classes socials benestants i, per tant, minoritàries. Qüestionar el dret de classes populars a gaudir del mateix turisme només perquè són les majoritàries i això ens genera distorsions és un error. Gestionem les distorsions, i corregim-ne els efectes adversos, però defensem el dret que tenen els treballadors de rendes més modestes a gaudir de les nostres ciutats i dels nostres atractius turístics.