Lletra petita
Xutar la vergonya
“Una vergonya que s’enganxa a la pell i a l’ànima de tantes dones víctimes de violació i per la qual la societat encara no proporciona prou eines per deslliurar-se’n
Amb el cap ben alt, acompanyada dels seus fills, renunciant al legítim dret de celebrar les sessions a porta tancada, Gisèle Pélicot, de 74 anys, assisteix aquests dies al macrojudici que ha commocionat la ciutadania francesa. Al banc dels acusats, s’hi asseu l’home amb qui ha estat casada 50 anys i que durant 10 dels quals la va estar drogant perquè altres homes la violessin mentre estava inconscient. Conservava imatges de 92 violacions comeses per 72 homes diferents, 51 dels quals han estat identificats i s’enfronten a penes que poden arribar als 20 anys de presó. “Ho faig en nom de totes les dones que potser mai seran reconegudes com a víctimes”, afirma amb una dignitat incommensurable, plantant cara a totes les seqüeles físiques i psicològiques que li ha causat una experiència que va molt més enllà de traumàtica. No hi ha prous adjectius per qualificar l’actitud d’aquesta dona que ha decidit no deixar-se vèncer i que, en paraules del seu advocat, pretén que la vergonya canviï de camp. Una frase – “que la vergonya canviï de camp”– que és una de les claus per posar fre a la xacra de la violència de gènere. Perquè la vergonya mai es trasllada al bàndol de l’agressor. Vivim en una societat en què es revictimitzen les dones i es posa en qüestió l’agressió. En què l’agressor té un tou coixí de debat de les circumstàncies, d’on se situa la línia vermella i de si realment l’ha traspassat. I ja no diguem d’aquells sectors virilitzats que enalteixen les actituds masclistes i que intercanvien la vergonya per copets a l’esquena. El cas de Gisèle Pélicot és tot això i molt més multiplicat a l’enèsima potència. I malgrat la crueltat extrema de la seva vivència, treu forces d’allà on ja no n’hi ha per parlar en nom de totes les víctimes. Vol deslliurar-se de la vergonya que persegueix durant tota la vida tantes dones que han estat víctimes de violacions. Una vergonya que s’enganxa a la pell i a l’ànima i per la qual la societat encara no proporciona prou eines per deslliurar-se’n, per xutar-la definitivament a l’altre camp.
