Contra la ignorància

Es diu Mateo i avui es retrobarà amb els seus amics a l’escola. Només d’arribar se saludaran al pati en castellà, la llengua habitual a casa, i la mantindran a l’hora de l’esbarjo i també mentre facin treballs en grup a l’aula i la mestra no pari l’orella. Per dirigir-se a la tutora, en Mateo canviarà al català, i ni tan sols sempre. No hi té la mateixa traça, sobretot després de tot un estiu sense fer-ne una sola aproximació. En Mateo està convençut que no necessita millorar el seu català, malgrat hi cola uns quants barbarismes cada cop que el parloteja. Ja li diu el seu pare que el que ha de fer l’escola són més hores en castellà i que el català no és més que un capritx i una imposició dels de les quatre barres. I que és una llengua amb poca projecció, ja que, al cap i a la fi, no la parla ni déu quan surts de Catalunya. En Mateo podia haver crescut estimant-se les dues llengües del país a parts iguals, però a casa li han barrat aquesta possibilitat des del primer dia. Avui en Mateo és un dels milers de nens que tornen a una de les escoles que recuperen la normalitat, el que significa que seguiran instaurades en l’eterna rutina, la dels centres en barracons i aules sobreocupades i mancades de recursos, sobretot els necessaris per atendre la diversitat en totes les seves formes. També en la normalitat d’enfangar-se en la batalla de les llengües i de fer de contrapès davant la ignorància de pares com els del Mateo, entestats a barrejar naps i cols. Els mestres han assimilat que serà molt difícil fer-los baixar de la figuera però, malgrat que hi ha moments en què llançarien la tovallola davant determinades famílies, tenen molt clar que un dels motius per triar la professió va ser garantir la igualtat d’oportunitats als més dèbils i assegurar-se que arribarà el dia en què nens com el Mateo, ja adults, donaran gràcies que algú molt tossut va impedir que es quedessin enrere.