El dia de les mares

S’ha instaurat un nou costum entre la població femenina, i fa tota la pinta que ha arribat per romandre-hi. Déu-n’hi-do les que s’hi han anat allistant, al nou grup. Només calia parar ahir l’orella a l’entrada de qualsevol escola per entendre que cada vegada són més i per captar les veritables intencions del col·lectiu: dedicar-se una jornada, o una part d’aquesta, a si mateixes. Són les mares que ja no els fa cap vergonya admetre que han demanat festa a la feina el primer dia de classe dels seus fills per celebrar l’efemèride com toca, que només pot ser invertint entre cinc i vuit hores –en funció de si han incrustat o no la canalla al menjador de l’escola– a tocar-se la pampa. És un autohomenatge, el que cada dia es fan més dones, guanyat a pols. Les primeres militants explicaven que agafaven festa per poder acompanyar i recollir el nen i la nena el seu primer dia d’escola, com justificant el pecat que estaven cometent. Això ha passat a la història. Ara les mares celebren, exultants, que per un dia pensaran primer en elles, després en elles, i finalment en elles. Sobretot perquè saben que serà un únic dia a l’any i que serà irrepetible. Després vindran les curses per complir amb la feina i amb les obligacions de mare. I córrer amunt i avall per arribar a les extraescolars, i pensar set sopars a la setmana, i buscar un forat per comprar sabates, que al nen se li ha disparat dos números el peu, i demanar hora al pediatre, que toca revisió i potser una vacuna pendent que ni sabies que hauria d’estar posada des de fa un any, i marcar en vermell al calendari les reunions a l’escola o no hi tornaràs a pensar, i buscar uns minuts diaris per seure a llegir amb la canalla, que vols ser un bon exemple de tot però la maleïda rutina et fa sentir que no ets exemple de res. I treure forces per atendre el pare quan, a la nit, et demani un resum del que han fet els menuts.