Farts de tapes

Un diu­menge de sobre­taula, després que en un res­tau­rant de platja ens hagues­sin pres el pèl i la car­tera per qua­tre sar­di­nes escar­ran­si­des i un parell de tapes insípides, em comen­tava una bona amiga i bona cui­nera que això de les tapes començava a ser una enre­dada i es lamen­tava que costés tant tro­bar a les car­tes algun dels plats dels nos­tres avis. En un prin­cipi les tapes eren peti­tes raci­ons que se ser­vien abans d’un àpat per obrir la gana i, en canvi, han aca­bat essent plats i raci­ons enga­nyo­ses que ara ser­vei­xen a qual­se­vol res­tau­rant. Sem­bla que l’ori­gen de les tapes l’hem d’anar a bus­car a Anda­lu­sia en el segle XIX, quan es va crear el cos­tum de ser­vir talls de pa amb per­nil al damunt per evi­tar que els insec­tes i la pols afec­tes­sin el pa, o pro­ba­ble­ment també per acom­pa­nyar la beguda i fer coixí, evi­tant que l’alco­hol afectés massa d’hora els cli­ents dels bars. El cos­tum de la tapa ha trans­cen­dit el seu àmbit geogràfic per popu­la­rit­zar-se a casa nos­tra, amb el perill de per­dre la seva veri­ta­ble essència i auten­ti­ci­tat i aca­bar sent una menja que res tin­gui a veure amb la idea ori­gi­nal, fins al punt que el seu ús i abús no només ha des­na­tu­ra­lit­zat el que era sinó que cor­rem el perill d’enfi­tar-nos. Amb les tapes s’ha aca­bat pro­duint un feno­men que ens ha afec­tat sense que ens n’ado­nem, en detri­ment de la bona cuina i de tra­di­ci­ons culinàries que val­dria la pena haver con­ser­vat i que fan que, a casa nos­tra –dei­xant ja Bar­ce­lona com un cas per­dut–, els turis­tes dema­nin tapes i pre­gun­tin per llocs de tapes i nosal­tres ja les accep­tem com una menja pròpia de la nos­tra cul­tura, obli­dant que cada cop és més difícil tro­bar llocs on poder tas­tar pollas­tre amb esca­mar­lans, bacallà amb sam­faina, man­don­gui­lles amb sípia, popets amb ceba, un bon ros­tit de conill i pollas­tre, o tots aquests plats que es cui­na­ven a les cases i que pot­ser la majo­ria de gent jove des­co­neix o no ha tas­tat en sa vida. Adop­tar altres cos­tums culi­na­ris és una cosa fantàstica perquè aporta vari­e­tat i riquesa, però esta­ria bé que els res­tau­rants de casa tor­nes­sin als plats de tota la vida, amb inno­va­ci­ons o sense, i que no siguin tan sim­ples les seves car­tes, ni tan fàcil ati­par els comen­sals a base de tapes a preu de plat sen­cer. Els turis­tes ja s’ho faran, però nosal­tres ja n’estem farts.