Un Hansi Flick ‘indepe’

Va ser Vázquez Montalbán qui va escriure allò que el Barça era una cosa així com l’exèrcit desarmat de Catalunya, que és una manera especialment brillant i genuïna de glossar la desorbitada importància simbòlica que ha tingut, i té, aquesta institució esportiva en la construcció d’una idea de país. És potser per tot això que el club blaugrana és un instrument, o recurs, tan útil com tòpic a l’hora de traçar paral·lelismes amb algunes de les coses que ens passen en aquesta banda de món. Si parlem d’estats d’ànim, per exemple, a Can Barça sembla que han trobat ara mateix una certa pau d’esperit malgrat que el context és extraordinàriament advers per a una economia desballestada. Hansi Flick, el nou entrenador, ha estat la peça clau perquè això sigui així, principalment perquè, almenys fins avui, ha aconseguit que l’equip rutlli aplicant rigor tàctic i disciplina en el treball físic. Caràcter germànic. Però no és només això. El seu parlar pausat, amb arguments raonables, assumint una realitat dura sense posar excuses a res i fugint de les estridències verbals, és un bàlsam emocional davant el caràcter explosiu i volcànic que, per contra, traspua la junta directiva de Laporta. La serenor de Flick, el seu enteniment, són un regal que l’aficionat culer no només agraeix, sinó que també aplaudeix. I per tot allò que dèiem abans de la transcendència del Barça en clau de país, potser són una lliçó per a l’independentisme. Perquè després d’un període, el procés, de lideratges carismàtics i un punt messiànics, ara que el que cal és reconstruir potser convindria més això, algú que treballi per reagrupar forces des de la discreció, posant els peus a terra, no venent motos i, sobretot, evitant culpabilitzar tota l’estona el veí del costat de les pròpies penes. Que fotuda deu estar la cosa que ens hàgim de veure així, posant brides a la rauxa per implorar que algú posi seny d’un cop.