Emoció gegant

Avui, com saben, és 11 de setembre, aquest dia en què, diuen, els catalans celebrem una derrota, sempre renovada, amb una manifestació reivindicativa. Per criticar-nos es diu que hi afirmem la nostra identitat amb una exhibició sentimental: com si fos una cosa irracional a la qual ens aferrem tossudament. En tot cas, no vull parlar de la festa de l’11 de setembre, sinó de les festes del Tura, que ahir van acabar una nova edició, i més concretament dels gegants, que, junt amb els cabeçuts i els cavallets, hi ballen i volten pels carrers de la ciutat. El dia del Tura, passejava per la ruta de l’antic carrilet quan, acostant-se les dotze del migdia, vaig sentir que havia de desfer el camí i anar cap a la plaça major, que, també anomenada dels gegants, llueix unes façanes acabades de pintar com si fossin l’anunci d’una rehabilitació prevista dels centre històric.

Al carrer major vaig trobar uns amics. Quan vam arribar a la plaça, evidentment plena de gent, vam buscar-hi un forat. Sense poder accedir a un dels balcons, estava condemnada a no veure-hi pràcticament res: només els caps dels gegants, quan van ballar, si una criatura a coll botet no em tapava la visió. No importa. Era allà. Sentia la música, imaginava les coreografies amb els ulls de la memòria. Recordava que, quan jo era una nena, la meva mare m’hi duia i, un dret dels menuts, m’asseia al terra de la plaça per veure ballar els gegants, els cabeçuts i els cavallets. Sí, era una emoció que em venia de la infantesa profunda. No sé perquè hauria de donar explicacions. Em va alegrar que, per primera vegada, en aquestes festes del Tura hi hagués una noia que portés la gegantessa. Jo, de petita, desitjava ballar fent de cavallet.