Quina amnistia?

Quan una llei no s’aplica és per definició inútil. I la d’amnistia és un gran forat negre d’on fins ara practicament només n’han sortit els policies de les càrregues de l’1-O. Els jutges, amb l’excepció d’una sala del TSJC, la d’apel·lacions, han decidit que la llei diu el que ells volen que digui i han apel·lat, per terra, mar i aire, a la separació de poders i la independència judicial per justificar-ho. La separació de poders que ells mateixos no respecten. Que no seria fàcil ho sabíem, que s’hi posarien tots els entrebancs possibles, també, i qui dies passa anys empeny amb un menú variat de qüestions d’inconstitucionalitat, interpretacions jurídiques sui generis i la carta del dret europeu i el TJUE. Amb la unitat d’Espanya, no s’hi juga. Com advertia l’advocat Benet Salellas en el judici del procés, estan convençuts que la unitat d’Espanya és un dret fonamental i no hi ha dret fonamental que li faci ombra. L’activisme judicial, però, contrasta amb la timidesa amb què el PSOE i els seus socis de govern han defensat una llei aprovada per un Parlament. Potser el jutge Aguirre té raó quan escriu que la divisió de poders és un dogma de fe. De moment en cal molta, de fe.