Raça humana
Quan tot fa nosa
Una escola de Barcelona situada al barri de Sant Antoni denuncia que ha arrencat el curs sense pista esportiva atès que aquest espai està precintat perquè, pel que sembla, el soroll que fa la canalla molesta els veïns de la zona. Dono per fet que el brogit es produïa a plena llum del dia ja que, malgrat que mai se sap fins on pot estirar la imaginació un centre per tal de motivar els estudiants, dubto que l’escola programés l’educació física a les tres de la matinada. La notícia m’ha fet pensar en una situació viscuda de prop. A pocs metres de l’escola dels meus fills també hi ha algun veí que no té res millor a fer que cridar la policia local quan algun dissabte a la tarda s’ha organitzat una festa al pati. Estem parlant del fet que, l’any que al centre se li desperta el costat més fester, pot obrir portes en cap de setmana tres o quatre cops i mai entrada la nit. A molta gent li molesten els nens que juguen a pilota a les places o també les persones que circulen en bicicleta. Vaig viure uns quants anys en una zona que era lloc de pas habitual dels ciclistes i els aficionats al patinatge en línia, i no hi havia conductor de turisme motoritzat que no rondinés per haver de compartir un espai que sentia que només li pertanyia a ell o a la gent com ell. També he freqüentat alguns estius un pis que té un balcó situat just a sobre d’una piscina comunitària, i molts veïns pretenien que la mainada gaudís del bany com si estigués a la biblioteca. No sé si quan van adquirir un pis situat a pocs metres d’una piscina van pensar que allò seria el més similar a viure entre monjos benedictins, o si totes aquestes persones que s’indignen amb els sons que són senyals que allà hi ha vida i alegria preferirien freqüentar carrers plens d’incondicionals del fentanil, que almenys no criden. Ens hem tornat uns intolerants de manual i algun dia ho haurem de cridar als quatre vents.