La bicicleta blanca

En una cruïlla de carrers, a Girona, hi ha una bicicleta blanca. S’està en una cantonada. Lligada, estoica, desafiant. Tots sabem què ens diu, una bicicleta blanca. Què ens crida. Sabem que ens parla de dolor, de buidor... i també d’impotència. La de Girona ens repta a recordar. A no oblidar, en cap instant del nostre dia a dia, que una tarda de setembre –aquesta setmana ha fet un any– la vida d’una jove ciclista, plena de llum, plena de somnis i d’energia, va quedar trencada en topar amb el principal enemic de les bicicletes: un cotxe.

I per què una bicicleta blanca? Ara fa més de 20 anys l’artista Jo Slota, a San Francisco, va recollir el símbol holandès de la bicicleta blanca –pensat per intercanviar aquest vehicle entre veïns– i en va fer un projecte artístic. Va obtenir molt ressò i la seva obra va ser reinterpretada un temps després, a Saint Louis, amb una altra missió: recordar els ciclistes morts en accidents de trànsit –sobretot per culpa de cotxes– i alertar sobre aquesta plaga fatal.

La societat ha hagut de crear un símbol –un altre– per donar forma a una realitat absurda i molt cruel. No haurien d’existir, les bicicletes blanques. No ens les hauríem de trobar en un carrer o en un revolt d’una carretera de muntanya. Ja n’hauríem d’haver après, a conviure, a respectar-nos i, sobretot, a recordar la fragilitat dels que van a dalt d’un ferro amb dues rodes. Sigui quina sigui la situació, el ciclista té les de perdre, i per això cal aprendre, o millor dit, desaprendre tot el que ens han ensenyat al volant i començar a conduir amb la prudència i la cautela necessàries.

Potser caldria recollir-les totes, les bicicletes blanques, i posar-les davant dels jutjats, davant dels ajuntaments. Per fer memòria als que s’han d’ocupar de nosaltres, que hi ha atzars que fan molt i molt mal, i no només perquè el destí decideix un gir de guió que ens arranca un trosset d’anima. Sinó perquè –com en aquest cas– hi ha episodis humans que no obtenen una resposta ràpida de la justícia. L’accident de què parlo –si és que se’n pot dir accident– encara està pendent de judici. De fet, encara no s’ha ni iniciat la vista. I ja ha passat tot un any.

Els que fan les lleis i els que les despleguen haurien d’haver trobat fa temps dreceres burocràtiques per accelerar casos així. Perquè aquesta absència de sentència ho fa tot molt més feixuc. La pena s’hauria de poder viure sense haver de barrejar-la amb ràbia. Una resolució diligent podria ajudar a tancar una de les mil portes que té el desconsol i permetria dirigir la força a calmar les altres arestes del dol.

Es deia Iris. Tenia 21 anys. Centenars de cantaires i músics van omplir el temple del seu comiat ara fa un any. Dilluns, els cants i les espelmes van tornar, i van fer una estona de companyia a la bicicleta blanca que la recorda. Va deixar escrit que la vida és una brisa i nosaltres, pètals de cirerer.