A la velocitat d’un vell tractor d’època

Els vehicles sempre han estat presents en el procés. Des del vaixell immaculat amb què Artur Mas volia dur-nos a Ítaca, fins a l’atrotinada furgoneta de la CUP de les eleccions del 2015, aquelles que se’n van dir plebiscitàries i que van posar les institucions catalanes en marxa cap al xoc de trens amb les de l’Estat: una altra metàfora de vehicles, i aquesta de caràcter ferroviari, cosa del tot inevitable en un procés que va començar a les andanes de les estacions de Rodalies dels barris i ciutats del cinturó roig de Barcelona, on es feia evident a la vista de tothom la calamitat inversora de l’Estat a Catalunya. Allà va començar a covar-se el malestar, i també als peatges, on des dels cotxes els independentistes van assajar una primera campanya de desobediència civil. Hi va haver un moment, allà cap al 2014, en què era curiós veure com polítics i alts càrrecs de l’antiga convergència, amb la corbata encara ben nuada al coll, de sobte començaven a animar-se entre ells pels passadissos i als entreactes dels mítings amb allò del “Gas, president!”, mentre que els d’Esquerra preparaven fulls de ruta en llibretes Moleskine per a un viatge que, finalment, i davant d’una platja de vies de tren que representava la decisió final del referèndum, uns i altres no es van atrevir a fer, deixant el vehicle aparcat en via morta per a desesperació dels viatgers, i ni amb el 52% de vots van gosar reprendre’l.

Vaixells, trens, furgonetes, motos de gran cilindrada i tractors bloquejant les rondes: ho hem provat tot. Potser per això, perquè el procés s’ha aturat i no troba conductor, però encara queda molta gasolina independentista per cremar, la manifestació de la Diada convocada per les entitats era presidida pels vehicles de motor. Un grup de mitja dotzena de motards i un vell tractor de l’any 1957 es van situar al capdavant de la sortida de la manifestació, creant l’efecte d’una avantguarda cuirassada. El tractor el conduïa un home amb barretina, en Feliu, soci dels Amics del Tractor Antic de Ponent, orgullós abanderat d’un ofici que es basa en la constància i la resistència. A continuació, la pancarta amb els representants de les entitats, amb un lema de suport al món de la pagesia i la seva revolta contra la falta de suport institucional i la pressió de la globalització sobre les famílies que encara volen viure de treballar la terra, i després un conjunt de més d’un miler de persones amb estelades i algun cartell crític amb els partits polítics. De fet, en aquesta Diada no es van veure els clàssics grups amb banderoles de partits com era tradició a les concentracions massives dels anys optimistes del procés. O els partits han decidit per ells mateixos que no està la cosa per presumir-ne, o bé van arribar a algun acord de discreció amb els organitzadors. Sigui una cosa o una altra, és tot un símptoma del moment polític.

La manifestació va anar de menys a més. La Guàrdia Urbana va haver de corregir la xifra inicial d’assistents cap amunt. Alguns assistents van passar d’una certa resignació –“Ja no som tants com abans”– a una alegria confiada. “Ha anat molt millor del que esperava”, deien al final. L’independentisme, mentre busca una nova ruta, es mou amb el pas lent, però segur, d’un vell tractor d’època.