The Queen

Parlar de reines en un diari tan poc devot de la institució monàrquica m’obliga a advertir l’improbable lector que queda excusat d’aturar la lectura en aquest punt... Si vol seguir, sàpiga que l’article és degut a la biografia que Craig Brown ha publicat de la seva reina i que es pot llegir com un entreteniment divertit no pas aliè a la popular sèrie del Sí, Ministre. Precisament, el protagonista de la celebrada sèrie, Nigel Hawthorne, hi és citat com a font d’una sucosa anècdota: convidat a una recepció a Buckingham Palace, se’ls va oferir com a refrigeri un préssec pelat presentat en un plat amb forquilla i ganivet. Els actors s’hi van posar com van poder fent equilibris amb la inestabilitat natural del préssec. En Hawthorne diu que va alçar el cap un moment i va veure que la reina se l’estava cruspint amb la mà i que li regalimava un raig de suc pel damunt de la barbeta. Es van creuar una mirada i la reina li va fer un somriure d’enjogassada complicitat. Un altre moment estel·lar és quan s’explica que a la reina li havia sabut molt de greu veure que la Marylin Monroe, el mite eròtic del moment, estava tan nerviosa quan li van presentar que s’havia quedat sense pintura als llavis de tant llepar-se’ls. Elizabeth Regina era una mena de mirall que en la seva immutabilitat protocol·lària trasbalsava els visitadors. Com s’explica la seva fama entre milions de persones no necessàriament totes idiotes? El seu funeral el van seguir quatre bilions d’espectadors, és a dir, gairebé la meitat de la gent d’aquest planeta. Hi ha alguna fama comparable? Per una dona que es va limitar a no opinar sobre res és una gesta extraordinària. El respecte per The Queen va esdevenir transversal i mundial. De tots els detalls d’estima i respecte per la monarca em quedo amb l’anunci que, quan va morir, van penjar en un pub de York: “Estimats clients, davant el traspàs de sa Majestat, suspenem durant uns dies l’oferta habitual de dos gintònics pel preu d’un durant la Happy Hour.” Un respecte, sí senyor!