Mestres d’ocells
Una cosa és criar i salvar espècies i l’altra és portar-les amunt i avall fins que aprenguin tot el que cal per viure
És ben bé que no ens extingim com a espècie per alguna raó sobrenatural. Aquests dies hem vist com a Ordis hi feia parada i fonda un grup d’ibis ermità, una espècie d’ocell que pel que sembla estava en perill d’extinció i que ara, gràcies a unes biòlogues, estan aprenent a fer la ruta migratòria que els toca seguint uns ultralleugers que els marquen el camí. Concretament, l’entitat Waldrappteam Conservation and Research, dirigida pel biòleg Johannes Fritz i que compta amb fons del programa LIFE de la Unió Europea, encapçala un ambiciós programa de guia d’aquesta espècie assistida per humans durant un viatge de 2.800 quilòmetres fins a Cadis, on viu una comunitat d’ibis sedentària.
És molt lloable que recuperem espècies en perill d’extinció i, de fet, la Generalitat vol reintroduir aquests ocells a l’entorn del Montgrí. Però, sincerament, no m’imagino els responsables d’aquest projecte volant en ultralleuger per ensenyar-los a arribar fins al seu destí d’hivern, les contrades de Cadis. Si hem de començar així, potser acabarem pujant als arbres de la selva a ensenyar els micos criats en captivitat a moure’s en el seu entorn natural, o ens submergirem en pantans i manglars per mostrar als cocodrils els seus hàbitats en el supòsit que no els hagin conegut.
Una cosa és criar i salvar espècies i l’altra és portar-les amunt i avall fins que aprenguin tot el que cal per viure, com si els animals no fossin capaços d’aprendre per si sols. Per cert, a Ordis els van fer un tancat a l’estil d’hotel de carretera perquè descansessin uns quants dies. Es nota que els fons europeus van grassos i que permeten algunes bajanades com escapar-se a Cadis amb una colla d’ocellots.
Algú s’hauria d’entretenir a revisar en què es gasta Europa els diners de tots plegats. Segur que ens adonaríem que les mateixes bestieses que es fan a cada país es multipliquen per deu quan arriben a Europa, i aleshores es quan surten iniciatives com les d’aquestes biòlogues que reproduïen aquella pel·lícula que es deia Volant en llibertat i on una noieta acompanyava un grup d’oques del Canadà al sud dels Estats Units per ensenyar-les a migrar. Viure per veure.
